Era establerta la seu de les corts gaditanes a l'església de Sant Felip Neri. Sota aquelles voltes hauria de néixer la primera Constitució de caràcter liberal i dels diputats que formaven aquelles corts constituients també en formava part el bisbe de Mallorca Bernat Nadal. Així explica Ramon Solís com fou condicionat aquell edifici, un immoble, la reforma del qual fou executor l'enginyer de l'Armada, Antoni Prat:

«Es donava entrada per l'altar major, que restava ornat amb dues columnes jòniques, i es tancava l'antiga porta. En el capçal de l'església es col·locava, sota cobricel, el retrat de Ferran VII, i als seus costats, sobre el mur, dues làpides amb els noms de Daoíz i Velarde. Després en posaren una tercera amb el nom de Mariano Alvarez, el defensor de Girona. L'interior es completava amb dues seccions de bancs i un de cadires, formant dos semicercles, que deixaven enmig les taules del president i del secretari. Una tribuna a la dreta del cobricel era dedicada al Cos diplomàtic... La barra es trobava vora l'antiga porta d'entrada, aleshores clausurada, i dins la capella del Sagrari hi fou situada una tribuna per a la Premsa, que també ocupava, juntament amb els taquígrafs, part de la primera galeria d'espectadors. Restava doncs, a disposició del públic, la darrera galeria de l'edifici i part de la primera. A aquestes galeries, s'hi entrava des del carrer per una porta que avui ja no existeix i la qual estava marcada amb un rètol que deia 'Paraíso', és a dir, la localitat alta de qualsevol espectacle. Els religiosos de Sant Felip només cediren a les Corts la seva església i les cambres dels voltants, restant ells en el seu convent...».

Els periodistes jugaren en aquell procés un paper important. Hi havia publicacions de tota mena. Informatives, de crítica, de debat... El més exaltat dels periòdics rebia el nom El Robespierre Español i en exposar la seva teoria de govern comentava: «Em puc imaginar el Govern actual d'Espanya com una màquina complicada, la qual molla real són les Corts; les rodes de primer ordre la Regència i els seus ministres; les de segon ordre els tribunals i així, successivament.

La molla real ha de donar impuls, que no sia impetuós, perquè la màquina es trenca, ni massa fluix, perquè s'atura, però res aconseguirà. La màquina és plena de rovell. Noves peces s'han de menester». I no mancaven en aquelles crítiques els més conservadors que qualificaven la sobirania nacional com «tot un seguit de floritures modernes, invents francesos per alliberar-se de tota autoritat i apoderar-se dels béns de la noblesa i el clergat».