Havia creat el pare Fernando Garrigós la Biblioteca Escolar Calasancia i porta aquesta data, de la sèrie Lecturas completas para niñas, el llibre primer, que porta per títol La Hija de la Casa, destinat al primer grau de les escoles graduades i preparatòries. En tinc un exemplar entre les mans, amb pròleg de Maria Carbonell i Sánchez, publicista i professora de l'Escola Normal de Mestres de València. La meva sorpresa és en obrir el petit tom, que protegeixen unes tapes de cartó, il·lustrades per un tal L.Pastor, que signa també els altres dibuixos interiors, apareix la sorpresa. Una nina, devia esser de molt curta edat, dibuixa a la contraportada un ferrocarril a vapor molt rudimentari. I no es conforma amb això sinó que també comença la lletra d'aquella cançó en castellà, tan universalment coneguda, «Que llueva! Que llueva!»
És evident que m'ha d'interessar més aquest misteri que les lectures del llibre, amb tota mena de narracions breus i exemplars dirigides als que han deixat els parvularis i que pugen, tanmateix, els primers escalons de la infantesa. Heu de saber que fa anys, quan jo mateix era mestre d'escola, vaig tenir la gosadia de traduir a la nostra llengua aquella cançó infantil, i això va ser perquè em suggeria tota una història.
«Que caigui pluja nova!/ Oh! Verge de la Cova!/ Els ocells ja canten,/ els núvols no s'espanten,/ Que sí! Que no!/ Vull aigua i gelabror!/ Que trenqui tots els vidres/ de l'estació».
I és que aquesta lletra ens suggereix una xiqueta que no vol anar al col·legi i per tal d'aconseguir-ho, prega a la Mare de Déu de Lourdes, una imatge dins una petita cova de jardí, potser a ca seva, a algun parc o en el mateix col·legi. Fa olor de pensionista i centre privat de caràcter religiós. Tal volta de les Monges Escolàpies. I les setmanes són llargues i no tots els caps de setmana pot agafar el tren i anar a ca seva. Cada dilluns, el retorn, ha de ser molt dolorós. L'escola d'aquell temps era extremadament severa, amb una ètica i una disciplina que els infants de poca edat, rarament haurien pogut comprendre.
Només una gran tempesta de llamps i trons, capaç de trencar els vidres de l'estació i impedir alhora que el tren pogués fer el seu viatge sobre unes vies que discorrien per terreny perillós, semblava ser el salvament. No era estrany en aquells dies. Una allau de roques sobre els rails o tal volta la soca d'un arbre.
Un avís telegràfic i el tren restava a l'estació fins al dia següent.
Així, les forces de la natura evitaven que la nostra petita dibuixant de trens anàs, fort i no et moguis, al casalot d'aprenentatge que tant espanta milers de menuts, encara ara avui.
