Vaig conèixer les novel·les de Mazo de la Roche de la mà d'una amiga canadenca, Lise Blouin, que em parlà de la saga dels Whiteoaks, una sèrie de relats d'àmbit familiar destrament construïda. Els textos d'aquest interessant mosaic literari foren publicats en anglès entre 1927 i 1954 i formen una autèntica col·lecció monogràfica, ja per si mateixa valuosa, tant pel seu contingut documentalista com per la seva ficció argumental que atreu el lector a través dels episodis «El naixement de Jalna; Mary Wakefield; Jovenese de Renny; L'herència dels Whiteoaks; Els germans Whiteoaks; Jalna; Els Whiteoaks de Jalna; Finch Whiteoak; L'amo de Jalna; La collita de Jalna; El destí de Wakefield; El retorn a Jalna; La Filla de Renny» i fora de la col·lecció, «Tres petits diables»... Tot plegat, un món del segle XIX... «Renny Whiteoak es va aixecar a les sis del matí; encara que fos octubre, el dia era càlid quai com l'estiu, però una calor més lleugera i més dolça. El cel, com el jersei de l'allot, era blau lluminós. Renny sentia l'interior del seu cos perfectament net i lleuger. Era magre i àgil com una anguila. Es va dirigir a les estables cridant, cantant, rient tot sol sense saber el perquè. Quan hi arribà, Hodge era a punt d'obrir les gruixudes cadenes de la gran porta...»És evident, en aquest trosset de capítol, part de la novel·la Mary Wakefield, el detall ambiental bastit de manera molt acurada ila destra psicologia de cada personatge...
«Ella dormia en plena pau com no ho havia fet durant moltes nits.I s'abandonava al somni com una barca abatuda pels vents que s'enfonsa en la sorra finíssima d'una platja. El seu son era profund i ella hi retrobava els seus somiars dolços i familiars, els seus somiars infantils dels quals mai haguera volgut despertar. Hi havia aquell somni en el decurs del qual retornava a l'escola i hi guanyava tots els primers premis. Els altres alumnes i examinadors la miraven amb admiració doncs altre temps ella no havia aconseguit mai premis, essent sempre molt torbada per qüestions d'exàmens. Hi havia aquell altre somni, en un carrer ple de gent, quan ella s'enlairava per damunt de tots els caps i podia flotar a voluntat pels aires; les gents s'aturaven a mirar-la. I ella guaitava per damunt d'una teulada i les feia senyals, o s'amagava rere una xemeneia. Solia acabar sempre per instal·lar-se sobre la cúpula de la catedral de Sant Pau, mentre que per allà baix, els òmnibus, els carretons, els camions, els cavalls de tota mena, venedors de flors, mossos de transport, pobres demanant almoina, cavallers amb capell de trona, s'aturaven a mirar, com encisats...»
Potser resultarà estrany al lector el mot «camions» enmig d'aquest fragment descriptiu, en una època que encara no circulaven els automòbils. La paraula de del francès, camion. Naturalment es refereix a un carruatge mogut per cavalls i que es feia servir per al transport de càrregues molt feixugues o voluminoses. Era de superfície plana, sense baranes i amb rodes molt reforçades.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
