Dins aquell món del «pulp book», el llibre econòmic dels anys difícils, la literatura de quiosc nord-americana, els Weird Tales marcarien en el públic lector una llarga i fructífera etapa. Ho duia a terme l'editorial d'Edwin Baird i tanmateix la literatura «formal» hauria de restar en deute amb ell per haver descobert alguns dels millors autors d'entre guerres i d'abans de la Gran Guerra Europea com són els casos d'H.P.Lovecraft, Robert Howard, C.L.Moore, Clark Ashton Smith, Edmond Hamilton, E.Hoffmann Price... Fins i tot el dramaturg Tennessee Williams hi publicà un dels seus primers treballs. Els Weird Tales, amb coberta il·lustrada a tot color, proclamats com «the unique magazine», eren d'aparició mensual, tenien un preu de vint-i-cinc centaus de dòlar i oferien relats dels que a Mallorca en deim «de por». Eren, efectivament, en una primera etapa, narracions inspirades en els aspectes macabres i horribles, però amb el temps passaren a l'àmbit de l'epopeia fantàstica. Comptava amb molt bons dibuixants, com era el cas de Hugh Ranion i la nòmina d'escriptors que hi col·laboraren es va fer llarguíssima: Murray Leinster, Seabury Quinn, Otis Adelbert Kline, H. de Vere Stacpoole, Frank Belknap Long, Ray Cummings i fins i tot algun militar com el sotstinent Edgar Gardiner. Els arguments, un entreteixit de botxins medievals encaputxats, criatures monstruoses dels boscos, cementiris abandonats, criptes misterioses, soterraments en viu, crims de tota mena, visions fantasmagòriques, actes de fe inquisitorials i, com diria mossèn Alcover, bruixes, bruixots i follets, paratges terrorífics...

«Dins aquesta atmosfera transparent a la verda lluminositat, MacKay tingué sobtadament consciència que els arbres del petit bosc eren sempre seguit allà; però ara es veien veritablement fantomàtics, com ombres difuminades que es projectaven sobre una pantalla glauca; adreçaven entorn d'ell soques, branques i fullam i donava la sensació que haguessin estat gravats en l'aire per un artista espectral, prims i sense substància, fantasmes d'arbres arrelats

en una altra dimensió. Sovint, ell s'adonà que hi havia homes entre aquelles dones; homes els quals ulls, rars, estaven separats, sense pupil·la, però el qual iris era negrenc o blau; homes amb la barra punxarruda i la cara oval, amb espatles poderoses i revesits d'un color verd ombriu; homes robusts, forts i musculosos però amb una gràcia femenina i posseint com elles una bellesa màgica. Aleshores MacKay va sentir un gemec. Girà el cap. Prop d'ell, un dels homes verdencs abraçava una al·lota. I ella es deixava fer contra la seva pitera. Els ulls de l'home expressaven una ràbia negra, i els de l'al·lota, mig tancats, el sofriment...».

És un fragment de La dama del bosc, d'Abraham Merritt.