Apareix la primera part de la trilogia que sobre un personatge simbòlic i popular, Tartarin de Tarascon, trobà l'escriptor Alfons Daudet, el mateix que a les Cartes des del meu molí(1866) feia esment de les taronges balears, les quals, com tothom sap, en aquell temps procedien majoritàriament de la vall de Sóller i eren exportades a França, i el port de destí més freqüent era Marsella.

Mentre narra les aventures del seu còmic personatge, Daudet fa una bella descripció del port marsellès, on hi havia instal·lats nombrosos comerciants sollerics i, fins i tot, venedors ambulants de cítrics...

«Migdia, amb sol d'hivern provençal, temps clar, relluent, esplèndit, quan varen veure desembocar a la Cannebière un teur... Serà necessari dir que tal teur era Tartarin, el gran Tartarin de Tarascon, que anava pels molls, seguit de les seves caixes d'armes, la seva farmaciola i les seves conserves, a la recerca d'un embarcador de la companyia Touache i del vapor Zuevo, en què se n'havia d'anar cap allà? Sonors encara dins les seves orelles els aplaudiments

tarasconesos, embriagat per la llum del cel i l'olor de la mar...

Un embull de pals i vergues, que es creuaven en tots els sentits fins a perdre's de vista. Pavellons de tots els països. (Les naus mallorquines, generalment llaüts viatgers, eren reconeguts per la seva bandera del departament marítim, és a dir, blava amb un quart superior de color groc) i els vaixells, arran del moll, els baupresos a la vorera, com fileres de baionetes. I per davall d'aquestes, nàiedes, deesses, verges i altres escultures de fusta pintada que donen nom a les naus; tot allò menjat per l'aigua de la mar, corcat, remullat, molsós... De tant en tant, entre els vaixells, trossos de mar tacats d'oli... I entre aquell endarivell de vergues, niguls de gavines que posaven notes blanques sobre el blau del cel, i grumets, que parlaven els uns amb els altres en totes les llengües.

En el moll, entre xaragalls procedents de les saboneries, verds, espesos, negrencs, carregats d'oli i sossa, tot un poble de duaners, comissionistes i carregadors amb els seus carros moguts per cavalls corsos. Magatzems de capricioses robes fetes, barraques totes fumades on els mariners cuinaven; venedors de pipes, venedors de simis, lloros, cordes, teixit de velam, mercadets fantàstics on es mostraven, en confús embolcall, velles colobretes, grans llanternes daurades, grues de desfeta, àncores sense dents, cordes, politges, bocines, trompes de mirar lluny, tot el temps de Joan Bart i de Duguay-Trouin. Venedores de pegellides i musclos, assegudes a la gatzoneta i que ofereixen a crits el seu marisc. Mariners passant amb flascons de quitrà, olles fumejants, cistellots plens de pops...»

Tot un mosaic ben pintoresc.