Escrivia fra José de Sigüenza que fra Juan de Ortega, que havia estat superior general de l'orde de Sant Jeroni, «essent estudiant a la universitat de Salamanca, fadrí, com tenia un enginy galant i fresc, va fer aquell llibret, que corre arreu i es diu Llatzaret de Tormes, que mostra en tal humil subjecte la propietat de la llengua castellana, i el decor de les persones que introdueix amb tan singular artifici i divertiment, que bé mereix ser llegit per part d'aquells que tenen bon gust. La prova del que dic és que li fou trobada dins la seva cambra una còpia manuscrita». Tanmateix, no tothom va quedar convençut que tal clergue en fos l'autor. Hi hauria moltes més atribucions. No obstant això, els especialistes han decidit que l'obra resti per a sempre més anònima, ja que tal era la intenció de l'autor.
Pens que sense anar tan enrere, quan en temps de la Dictadura i de la censura franquista, algun escriptor hagués gosat parlar d'un clergue, sia frare, capellà, monjo o monja, corruptes, el text hagués estat tot d'una prohibit. Per això, em sorprèn que en el segle XVI, aquell anònim, quan la Inquisició es trobava en plena efervescència, posàs en solfa un frare de l'orde mercedari... «Vaig haver de cercar el quart (tutor o protector), i aquest fou un frare de la Mercè, que les donetes que dic m'hi encaminaren, al qual li deien parent. Gran enemic del cor i de menjar en el convent, perdut per anar per allà fora, amiguíssim de negocis seglars i de visitar, tant, que pens que trencava ell més sabates que tot el convent. Aquest em donà les primeres sabates que vaig trencar en la meva vida; però no em duraren vuit dies, ni jo vaig poder seguir amb el trot d'aquell home. I per això, i per altres coses que no dic, el vaig deixar».
Les «donetes» era en aquell temps una paraula usual per a dir prostitutes. El terme «parent» o «parenta» era sinònim d'alcavot o alcavota. L'expressió «trencar les sabates» volia dir «anar pel mal camí» i «trot» s'aplicava al fet d'anar sempre seguit pel carrer «tot trescant aventures verdes i madures». En resum, era aquell frare de la pell del diable. Tanmateix no és tot. Allò de marxar del seu costat, Llatzeret, per unes coses que no volia dir, ens posa al davant de quelcom més que una insinuació. Diríem que es tracta d'un cas de pederàstia. I per què un frare de la Mercè, que és uns dels ordes més honorables de Catalunya, Aragó, València i Balears des dels temps de Jaume I? Ho explica o ho vol explicar el prestigiós historiador Marcel Bataillon. Diu aquest que «sembla significatiu que el monjo del tractat IV sia un frare de la Mercè, orde que, en el Nou Món, presentava un contrast escandalós amb els altres ordes missioners, per la seva manca d'esperit evangèlic». És clar que això seria només anecdòtic ja que una cosa era el Nou Món i una altra la Península.
Deixem-ho com una curiositat.
