Aquell mes de novembre era publicada en la seva llengua original una de les millors novel·les de tema nàutic fetes fins ara. Es tracta de La mer à boire, de la qual escrivia el
seu autor, Michel de Saint Pierre: «La Mer à Boire est toute remplie d'una double nostalgie qui fut la mienne: celle du sacrifice de la guerre, et celle des paresses inoubliables de la mer».
És a dir, enyorança de la vida sacrificada dins una nau de guerra i alhora del repòs prop de les ones. I qui parla de l'esquadra de guerra francesa ha de parlar, quasi sempre, del port de Toló (Toulon), una ciutat i port, cap del departament de Var, a la costa mediterrània, útils per la seva rada de gran capacitat per a refugi de vaixells. Avui compta amb prop de dos-cents mil habitants i bona part de la seva història, especialment la nàutica, la trobareu en els seus museus. Fou, tradicionalment, en importància, el primer port militar francès. El 1942, la flota gal·la fou enfonsada allà dintre, voluntàriament, per que no caure en mans de l'Alemanya nazi. Però aquesta «mar per a beure» és també, a més del port i les naus, l'escenari dels personatges conflictius i el mateix Saint-Pierre ens ho vol advertir en el començament del relat: «L'heroi d'aquesta història, Marc Van Hussel, és un mercenari, una fera que té la dissort d'estimar la guerra. La creu fèrtil, generosa i n'espera tot el que li pugui donar. Nosaltres hem conegut alguns d'aquests jovencells sobre els quals pesa una maledicció i que fan la torniola, fusell adreçat, al temps de les batalles. Tal és Marc Van Hussel. Mentre ell s'esmola les urpes, jo el consider sense amor, però també sense odi i sense horror: puix que Déu ha creat els lleons, i els lleons s'alliberen de la seva justícia."
La novel·la no és, però, temàtica aillada en aquells especials moments de la literatura francesa. Passant pàgines, tot assaborint els paràgrafs finals, «ells aturaren un camió que els dugué a Toló, i se separaren a Besagne. Van Hussel volgué respirar l'alè de la mar. Sobre el moll Cronstadt no hi havia una ànima. Les tavernes eren tan mortes com uns llums apagats. Allà lluny eren visibles els fanals dels vaixells i la claror de les cabines dels mariners. L'aigua negra exhalava un sospir del dorment quan dóna volta sobre el seu matalàs... A Toló, Marc s'assabentà pels diaris que els britànics acabaven de declarar la guerra a Alemanya. Anà per la plaça de la Llibertat, bulevard d'Strasbourg, i no va veure més que figures abatudes.
Una dona de devers cinquanta anys passà per davant d'ell i plorava i repetia: Quina misèria!, això amb una veu blanca..."
