Posem la vista sobre els esdeveniments de l'any 1811, en els camps de batalla durant la Guerra del Francès, tot seguint els moviments i les operacions dels dos bàndols. El que més importava a Bonaparte era treure els anglesos de la Península, protegir i auxiliar el seu mariscal Massena, el qual, a finals del 1810, es trobava a Portugal al davant de l'exèrcit angloportuguès de Wellington, i també, mantenir les seves formidables posicions de Torres-Vedras i la seva cadena de forts, que en aquell moment semblaven inexpugnables. Envià aleshores el mariscal Soult amb més reforços. I reforços esperava també Wellington de la seva Anglaterra. Per això vingué de les illes Britàniques el mariscal Beresford, que reemplaçaria el general Hill, en aquells moments malalt. El projecte de Wellington era enviar a Extremadura aquestes tropes, juntament amb les divisions espanyoles. Comandava aquestes Martín de la Carrera, Carlos O'Donnell i Carlos de España. Totes elles es posaren en moviment, però el Marquès de la Romana, que les comandava com a general en cap, quan es disposava a marxar, morí sobtadament d'un aneurisme en el quarter general de Cartaxo. Per aquest motiu les va haver de guiar el general José Virués. El Marquès de la Romana, malgrat les crítiques que li haguessin pogut fer alguns militars contemporanis, oferia, en el moment de finir, un balanç de combat on hi havia més encerts que falles. Per això se li varen retre honors de campanya, puix que tothom va reconèixer els grans serveis que havia prestat a la pàtria, i posaren una honrosa inscripció sobre el seu sepulcre.

Però l'aventura bèl·lica del Marquès de la Romana havia començat quinze anys abans, quan el Tractat de Sant Ildefons va valer a Godoy el títol de príncep i donà lloc a una aliança de la monarquia borbònica amb la França revolucionària. I quan la França revolucionària esdevingué napoleònica, les coses es complicaren més. Bonaparte no va tardar gaire a invocar aquell Tractat de Sant Ildefons i exigí a Espanya la tramesa d'un cos expedicionari a la campanya que tenia lloc en el Bàltic. El ministre d'afers exteriors, Tayllerand forçà la cosa i Godoy, fent-se ressò d'aquella exigència, manà que diferents unitats sortissin cap aquell incert destí. La divisió dita d'Etrúria, destacada aleshores al nord d'Itàlia, i la divisió del Nord, ubicada a la Península i que comptava amb un efectiu de 8.806 homes, anaren a reunir-se a Alemanya. Al front d'aquest cos expedicionari hi figurava el capità general de Catalunya, Pere Caro i Sureda, tercer Marquès de la Romana, un noble educat a França que havia fet gran part de la seva carrera a la marina. (Segueix)
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL