Era l'any 1648 quan un ermità d'Alaró que havia nom Joan Mir, en religió, Joan de la Concepció de Maria, fundà sobre el camí de Deià un eremitori que seria conegut amb l'apel·latiu de la Trinitat. Segons un retrat del fundador, el germà Joan Mir de la Concepció morí el dia 12 de juliol del 1688 a l'edat de seixanta-quatre anys, havent-ne passat com a ermità quaranta-vuit.
Són dades que recollí Jeroni Berard i de Solà (Palma, 1742-id. 1795). Capità de la Milícia Provincial, acadèmic de Sant Ferran, membre molt destacat de la Societat Econòmica d'Amics del País, Regidor Perpetu de l'Ajuntament de Palma i Dipositari Reial de Mallorca, autor d'un Viaje a las Villas de Mallorca, datat el 1789. És en aquesta obra que ens descriu com era l'ermita valldemossina les darreres dècades del segle XVIII: «A la dreta del pati, entram per un portalet a l'hort, on hi ha un passadís de quinze vares de llarg, amb cel·les a la dreta i després de divuit vares més de descobert, unes petites cambres amb mirador sobre la mar de ponent, penjades aquestes als penya-segats. A un i altre costat de l'església hi ha també cel·les i són on resideixen vuit ermitants legs. Al davant d'aquesta ermita, en el costat del nord i molt a prop, hi tenen el Bufador on hi refresquen l'aigua durant l'estiu, i unes marjades amb una taula de pedra on prenen la fresca. El terreny d'aquesta ermita és de bosc d'alzines en la meitat d'una alta muntanya i amb molta vessant, fins a la mar, cap a ponent. Jo he vist un grandiós penyal que una nit de tempesta es va desprendre de la part més alta i va passar fregant els murs de l'església. La feta fou atribuïda a un miracle, ja que en cas contrari no n'hagués restat res de tal eremitori».
Gràcies a les esmentades circumstàncies, dotze anys després, un altre intel·lectual enciclopedista, del qual el lector n'endevinarà el nom, posava peu en el religiós recinte: «Novembre, 30, divendres. El matí, missa a la prioral: xocolata a la meva cambra i sortida a les vuit i mitja amb el pare Prior, Fra Antoni, Domingo y Sales. Ruixim espès. Bell matí, però fresc.
Per Son Moragues, camí de la torre, cap als ermitans de la Trinitat: lloc alt, solitari, horrífic, descobert a l'oest i al nord, sense més avantatge que el descobriment d'una vasta mar. Edificació humil però nova i neta, sobretot l'església, que és una capelleta repintada, amb un sol altar i en el cos un cor de vuit cadires per banda, a l'estil de la Cartoixa. El Superior, absent; el degà, quasi cec; en les demés coses, tot sembla anar bé. Cuina, refectori, cambres, tot en miniatura, llevat del jardí i dels dos horts d'una mica més d'extensió i tot molt ben llaurat i conreat. Es més ample el terra que posseeixen a la muntanya, que els dóna llenya abundant i els permet fer sitges de carbó, a més d'alguns aglans per engreixar porcs. Vida molt estreta: molt cor, molta pregària i poc menjar de només llegums, sense carn ni peix. Els divendres dejunen, com avui, a pa i aigua. Els he deixat vint-i-cinc duros i l'encàrrec que m'encomanin a Déu, i també als meus pares i germans difunts. A la tornada fa calor, tot fent la nostra arribada a les dotze i quart i dinam. Ho faig en companyia de Fra Antoni...».
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
