«Patró, sa costum d'aquest Castell és que tot aquell que hi ve convidat a dinar, si és una persona de respecte com vós, llavò també hi sopa i hi roman. Supòs que no em fareu es desaire de no voler seguir tal costum». Així parlava «la reina des Port d'Ongria» a un tal Tià, patró de barca, el qual, mig emporuguit, no sabia com sortir del tràngol. El relat popular té doncs per escenari un d'aquells castells gòtics, medievals, om s'hi congria el misteri. N'hi ha molt d'altres dins l'aplec d'En Jordi des Racó i totes elles ens condueixen, quasi sempre, a resoldre un enigma. Quan sovint se'ns parla de Cal Rei, en el llenguatge confiat del poble, el rondallaire es refereix a un gran palau ciutadà, un casal immens, envoltat de jardins amb arbres fruiters. En altres mots, un Palau Reial. En contraposició, el Castell, aïllat, fortament torrejat, sense grans finestrals ni espais oberts, entre rocam i boscatge. Almudaina contra Bellver. La llum contra la fosca. I qui diu la foca, diu el misteri. Més masmorres que cambres. Més guardians que servents...
«Jo ho crec que En Miquelet no li va perdre mitja paraula; i lo endemà, tot d'una que es gigant va haver buidat, surt de davall s'escudelleta des brou; i fent mil gràcies a sa giganta, ja li ha copat a cercar un cabdell de fil que tiràs set quarts de llarg. En troba un, ferma un cap a sa finestra de cas gigant, i ja és partit d'allà desfent es cabdell. Com el va haver desfet del tot, se troba dalt una muntanya davant un grandiós castell, portassa tancada, i es gran rest de claus penjat a una baula. (S'aigo ballant i es canariet parlant). Igualment curiosa és la narració «L'hereu de la corona» quan diu: «A's cap de set dies, colombra un turó, molt agullonat, amb un grandiós castell en es capcurucull», o entre les pàgines del tom XI, una presonera i el seu enamorat, un caçador: «Na Catalineta se passejava per damunt ses torres d'es castell, i allà escampava la vista per totes aquelles muntanyes que l'enrevoltaven... (Una gírgola que dugué coa). Dames empresonades, reines empresonades...». Com En Bernadet els tengué (es refereix a dos canaris) ja li han acopat cap an es castell a on estava tancada sa fia del Rei d'Espanya. Hi arriba, mira ben arreu totes ses finestres i finestrons des castell. N'afina un de finestró que li paregué que era aquell que sa fadeta li havia dit. Hi amollà es dos canaris grocs que se'n pujaren...». (Es fii del rei Murteral de França). No poques vegades, el poble de les contarelles veu com a residància idònia per als gegants les moles també gegantines dels castells: «Lo endemà mena s'al·lot major, En Miquel, a sa garriga; passa es gegant, le hi entrega, i es gegant amb s'al·lotó cap a ca-seua, que era un grandiós castell dalt un turó ben aguyonat. "Mira!" Li diu es gegant, an En Miquelet: aquí dins has d'estar, i has d'esser es meu criat, amb so ben intès que no has de fer més que just lo que jo et comanaré! "Li mostra totes ses sales, cambres i auberjons d'aquell castell, li entrega ses claus de pertot, i li diu: "Pots obrir i tancar pertot, fora en aqueixes tres cambres...». (En Juanet i es cavallet conseier), és a dir, la xifra màgica del tres, com ho és també la del set, importants elements de la matemàtica cabalística: «I per acabar d'afaitar la cosa, hi havia un turó que tot ho dominava, i a sa cucuia des turó un castell de set torres...». (La Bella Ventura). En resum, el palau, llum, música, balls, festa i bona taula. El castell, cambres obscures, els sorolls de la natura diürna i nocturna, les cadenes dels captius i les rates i tota mena d'animalons que es deixen sentir dins les encletxes dels vells murs.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
