En una carta que escrivia al seu amic, el canonge de Tarragona, Carlos González de Posada, Jovellanos li contava com era la seva vida entre els murs de Bellver: «Vaig a la taula eucarística cada quinze dies; he llegit per segona vegada la Bíblia sencera; he decorat un psalteri decorat per al meu solicor, i per tota lectura pietosa tenc el millor dels llibres no canònics, Kempis, el meu antic amic».
Es referia a Tomàs Hemerken, anomenat Tomàs de Kempis, escriptor místic alemany que havia pres el seu àlias del lloc de naixença, Kempen, Renània, 1379, autor del llibre Imitació de Crist, principal text de la Devotio moderna. Morí allà on havia viscut la major part de la seva vida, al monestir de Sint Agnietenberg, prop de Zwolle, el 1471.
Jovellanos, doncs, es trobava en un punt intermedi on havia de fer compatibles l'enciclopedisme especulatiu i la tradició cristiana. Tot un desafiament interior. Tanmateix, a la seva obra: Paràfrasis al salm Judica Me,Deus, critica els que han estat els seus perseguidor polítics, especialment aquells que s'ofereixen a ser els intruments d'un ministre o d'una persona prepotent.
I entre d'ells no dubta a assenyalar els inquisidors i els que defensen un fonamentalisme de la tradició catòlica. En termes més simples, els que no pensen ni deixen pensar.
Això no és entrebanc per trobar un Jovellanos que enmig de la tristor i amargor del seu tancament es consola amb l'ajut de les seves creences espirituals.
«Gran Déu "escriu" a la veu que fan reverència els àngels del cel i l'obeeiexen els elements de la terra! Ta santa llei és respectada per totes les criatures que hi posares, llevat de l'home, tot i esser la criatura més afavorida, que ingrata i rebel, no et volcreure i trenca el teu manament. Tu, Senyor, que l'establires per al seu bé i el seu goig, ets l'únic que pots jutjar les culpes que contra ella són comeses. Vine, doncs, Déu meu, i des del teu tron de llum immarcesible que tens sobre el firmament, torna cap a mi els teus ulls i mira com estic de desemperat, i la fosca i els horros amb que m'han assejat els meus enemics...»Confinat primerament a la Cartoixa de Valldemossa, no només s'havia fet estimar pels monjos sinó també pels valldemossins. Céan Bermudez ens explica que Jovellanos ordenà la biblioteca del monestir, contribuí econòmicament a les obres de la capella i el jardí, pagà pensions als joves locals que volguessin fer estudis de llatí, donà llimosnes diàries als veïns més necessitats, estudià la botànica de la zona i aprengué lliçons sobre plantes medicinals de l'apotecari conventual. Les autoritats no podien consentir aquella popularitat i aleshores el dugueren a Bellver. Els religiosos s'acomiadaren d'ell amb llàgrimes als ulls. Per això, l'home de Bellver, un cop va ser lliure, va córrer novament cap a Valldemossa, retornà a la Cartoixa, donà gràcies a Déu pel seu alliberament i passà en el monestir la Setmana Santa d'aquell any, com un anacoreta més.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
