Nascut aquest famós físic i astrònom francès a Estagell, prop de Perpinyà, el 1876, era nomenat acadèmic de l'Acadèmia de Ciències de París a vint-i-quatre anys i ja aleshores destacava, de forma molt definitòria, en nombrosos estudis i iniciatives, entre les quals, col·laborar amb Gay-Lussac en la redacció dels Anals de Física i Química. Autor també de llibres i monografies de les seves especialitats, vulgaritzà els coneixements astronòmics a través de la seva Astronomia Popular. Aquestes dilatades feines no li impedirien, tanmateix, entrar en política, i fou diputat, ministre de l'Interior i ministre de Marina, un ministeri des del qual inicià les accions necessàries per tal d'abolir l'esclavatge de les colònies franceses. En venir l'Imperi, tornà a la vida privada i atacat de paràlisi hagué de viure alguns anys en un seient de braços. És llavors quan emprèn la tasca d'escriure unes memòries de jovenesa, on recull la seva trajectòria aventurera per terres d'Espanya i Àfrica. Considerat un espia en aquells dies de sospites i delacions, de 1806 a 1809, era sentenciat a morir a la forca, a Ésser acoltellat entre els avalots del poble, a fallir afusellat per un escamot de soldats que es llançaren en la seva persecució. Viatjà en vaixells de corsaris, patí llatzarets que mai no acabaven i, finalment, un setembre del 1809 es preparava per sortir vers Marsella i pujar cap a París, on seria nomenat professor de l'Escola Politècnica i director de l'Observatori. Vingué a les illes Balears a completar el traçat i la mida del meridià de París, des de Dunquerque a Barcelona. «La meva estació a Mallorca es trobava en el Clop de Galatzó, alta muntanya que domina el port on desembarcà el rei En Jaume en la conquesta als moros.
Va córrer la remor entre la població que jo m'hi havia establert per tal d'afavorir l'arribada de l'exèrcit francès, i que, per això, cada nit llançava senyals. Aquestes remors no es tornaren del tot amenaçadores fins que arribà a Palma, el 27 de maig del 1808, un oficial napoleònic d'ordinances. Es tractava del senyor Berthemie, el qual duia una ordre que manava a l'esquadra espanyola fondejada a Maó salpar cap a Toló. Un aixecament general que posà en perill la vida d'aquest oficial seguí la nova de la seva missió. Amb alts riscs i entrebancs, el capità general Vives aconseguia salvar-li la vida i el tancà en el castell de Bellver.
El poble recordà aleshores que hi havia un francès, jo mateix, en el Clop de Galatzó i tot d'una es formà una expedició de voluntaris per capturar-me.»
Sabent això, Aragó intenta fugir i embarcar-se. Però la seva
temptativa acaba en fracàs.
«En el moment de travessar la badia, el populatxo em descobrí, es
posà a perseguir-me. No sense gran fatiga vaig aconseguir pujar al
castell de Bellver sa i estalvi. No havia, efectivament, rebut en
la cursa més que un petit tall de punyal a la cuixa. Ben sovint hem
vist allunyar-se en desesperada correguda els captius de la seva
presó; crec que som el primer que ho ha fet al contrari.
Això devia ser el 2 de juny de 1808. El governador de Bellver era un personatge extraordinari.(No devia opinar el mateix Jovellanos) i si encara és viu, estic disposat a atorgar-li una certificació d'hidròpata modern. El capità granadí, afirmava que, administrada amb seny, l'aigua era el mètode més efiçaç per tractar totes les malalties, i ,fins i tot, les amputacions. En escoltar les seves teories, sense mai interrompre'l, em vaig guanyar la seva simpatia. I fou a demanda seva, i per interès de la nostra seguretat, que una guarnició suïssa substituí la tropa espanyola, que fins aleshores s'havia fet servir com a guàrdia del castell.»
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
