algo de nubes
  • Màx: 34°
  • Mín: 28°
29°

El mariner de Sant Pau (1886)

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845-Vallvidrera, 1902), sacerdot, el major poeta de la Renaixença, que el 1877 guanyava els jocs florals amb el seu poema «l'Atlàntida», va escriure també epopeies, poesia lírica de tema místic i algunes rondalles. Entre aquestes ens ha de cridar especialment l'atenció la titulada «El mariner de Sant Pau», puix que fa referència a les nostres Illes. Diu així:«Deu fer molts anys d'això, tal vegada centúries, puix el meu avi (al cel sia), quan jo era petit m'ho contava ja com a cosa molt vella. El mariner de Sant Pau era un veritable mariner nadiu d'un dels pobles de la Maresma de l'Empordà, que ell (segons diuen) mai no volgué anomenar de tristor que li feia. Com tenia bons braços per a remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la barca se li havia tornat un bastiment i anava sempre de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandissa. Dels nòlits que li donava la nau se n'havia fet una caseta a la vora de la mar, on tenia sa cara esposa i sos fills. El vent, sempre que sortia li anava en popa, i la fortuna li ballava davant dels ulls i li deia a tota hora: boca que vols, cor que desitges...

Però els mariners tenen l'abim més prop que els demés mortals i tampoc els costa tant d'anar a fons. Un hivern, els núvols s'arrestellaren en el cel i vingué un gran mal temps, i una forta llevantada féu estelles el seu bastiment en les costes de Provença. Ell invocà a Santa Maria dels Socors i en sortí viu; mes, pobre com ella, hagué de tornar a l'Empordà amb sols la roba de l'esquena i demanant caritat pel camí. La pèrdua era grossa per a ell; la mar, amb mà de lladre, li havia pres tota sa fortuna; mes al costat de sa esposa i entremig de llurs fills es refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda. Mes, ai! de sos infortunis ell no en sabia més que la primera part. La mar, la mar terrible que amb una mà havia estellat son bastiment, amb l'altra havia socavada i arrencada sa casa de soca-rel i s'havia ajegut en son mateix llit. En arribar el mariner frisós i amb el cor ferit, cercà sa esposa i llurs fills i no en trobà rastre; cercà desesperadament sa casa i no trobà ni els fonaments; cercà el lloc on s'aixecava entre arbres i flors i no hi era : la mar dormia en ell reposada i tranquil·la com un lleó adormit. Llavors amb els cabells eriçats i sense esma, aquell fill de la mar la maleí i la tornà a maleir, fins que vençut per la violència del dolor, caigué sobre un banc de sorra desvariejant i fora de si. Quan es revingué un xic, plorà tres dies i tres nits, sense menjar ni beure, com un altre Job; mirà la mar per darrera vegada, la tornà a maleir, i jurà fugir-ne ben lluny, on no l'hagués de veure mai més ni de lluny ni de prop.

Es posà un rem a l'espatlla, única cosa que trobà de sa perduda i enfonsada hisenda, i sense acomiadar-se de ningú ni de res, prengué el primer camí que l'allunyà de la mar, anàs allí on anàs, amb tal que el conduís ben lluny del monstre devorador de sos bens i sa família». Es fa aleshores el mariner terra endins i demana, pels pobles on passa, si saben el que porta a l'espatlla. Tothom li diu que és un rem de barca i ell, pensant que encara no és prou lluny de la mar, continua la caminada. Passats dies i setmanes, ja a una zona de muntanya, fa la mateixa pregunta. I algú li diu que allò és un culler, és a dir una cullera grossa o una pala per a remenar el blat de moro dins sa bolla. I el mariner, veient que ja és prou lluny de la costa, queda en el lloc: És Sant Pau de Seguries.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELl

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.