algo de nubes
  • Màx: 34°
  • Mín: 26°
34°

El somni del soldat (1780)

El poeta anglès Thomas Campbell (1769-1844) publicava el seu poema, famós, que porta per títol El somni del soldat i que ens conta com un pagès, qui els horrors de la guerra han separat de la seva vila i de la seva família, torna a visitar ambdues coses des dels somnis, i gaudeix d'una delitosa il·lusió, puix que segurament la dissort farà impossible que es pugui convertir en realitat: «Els nostres clarins acaben/ de repetir la retreta./ La nit el seu vel estén/ i s'ofereixen els estels/ tot començant la vetlada/i encenent les fogueres,/ del cel ja envoltat en ombres,/ els nocturns sentinelles./ Milers d'homes estàvem/ ajaguts per terra/ els uns serenats sempre/ de la mort que allà ens espera,/ que de tot el sofriment/ és la fi que al final arriba;/ els altres, donatsal somni/ reparador de les forces./ Sobre el meu llit de palla,/de la viva flama prop,/ salvaguarda del ferit/ contra l'atac i l'afamagada/ crueldat dels llops, prest/ em vaig dormir, i en somnis víu/ de la nit en el silenci,/ i l'ombra, abans que lenta/ l'alba el cel aclarís,/ dolça visió plaent./ Somniava doncs, que molt lluny/ del camp de la batalla/ jo havia arribat al cim/ d'un pujol, el camí/ tot seguint que fou traçada/ per les ires de la guerra./ Allà em mostrà l'aurora/ d'un dia autumnal, esplèndida,/ l'alberg dels meus pares/ que em cridava a les tendres/ alegries del retorn,/ després de llarga absència./ Feliç vaig volar vers aquells camps/ que dins la fermosa primavera/ de la meva vida, tantes vegades/ vaig creuar, quan estava plena/ de goig l'ànima meva/i ignorava el que són penes./ El trist belar aleshores/ de les meves ovelles vaig sentir,/ amb el rústic cantar/ del pagès a l'era./ Es celebrava, omplint les copes/ allà, la meva tornada/ i jo,d'emoció tot ple/ vaig fer solemnes promeses/ als meus amics, de mai més/ abandonar-los./ I com eren de tendres/ les afalagadures dels meus fills!/ I la seva mare, feliç era./ el seu cor s'oprimia,/ mut, estant en tal sorpresa./ Sanglotant entre els seus braços/ m'estrenyia-Ja et quedes / amb nosaltres: viu aquí/ de tan penosa existència/ fatigat és ton cos/ i al teu esperit li és força/el repòs. Qui aleshores/ igual anhel sentís/ el pobre soldat, i com/ a les seves instàncies, de veres/ hagués cedit al punt!/ Però les llums primeres/ del matí, novament/ em dugueren la tristor,/i el so de les veus/ que tan estimades m'eren./ Expirà. Deix la meva ànima/ de gaudir somniant en elles!». L'enyorament que amb tota la fondària anímica del romàntic va saber analitzar el poeta, quan unes trinxeres i uns uniformes impedeixen el combatent de trobar-se al costat de la seva veritable pàtria, que és la família i la mateixa vida.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.