Louis MacNeice fou el primer poeta del grup d'Oxford que es va interessar per Espanya. Viatjà a la Península per Pasqua del 1936 i com a escriptor intel·ligent i periodista ocasional ja va veure que una guerra civil era inevitable. Un viatge posterior a la Península li va fer veure que el drama que covava havia esclatat definitivament. Per altra banda, la vida d'aquest autor, que va de 1907 al 1963, el mostra com un amant dels estudis clàssics i un observador dels petits detalls que porten a dramàtics esdeveniments. «Jo record Espanya,/ en temps de Pasqua, madura com la figaflor per a la revolució i la ruïna./ Encara que per al turista la pluja/ Era pitjor que les cares aspres, angoixades i obsesses/ Consignes a les parets.../ La falç i el martell. Boicot, Visca. Mori.»
Ensumava lleugerament el poeta l'espectre del desastre. Però volia alhora pensar que la sang no faria rierol. Freqüentava els cafès i no gosava veure en els odis exaltats una confrontació major que la brega de taverna...«Soldats amb pelleringues, monges i els/ cartells esqueixats de les eleccions darreres/ Promeses de pa o fusell/ Una amnistia o altre/ Ordre, o bé l'antiga/ Glòria, contraplacada i vernissada/ Com si la xapa pogués mantenir/ Juntes les entranyes podrides i l'escampat ossam.»
Però a Barcelona, i en menor escala a Tarragona, Reus, Castelló, València i altres poblacions de la costa mediterrània, els atacs aeris sembraven ben sovint la mort i la confusió. Mallorca era una base dels feixistes, amb instal·lacions aeronavals hispanoitalianes, i les incursions organitzades des de l'illa, esperades amb molt pànic i alguna indefensió, produeixen una forta impressió en el poeta britànic...«I les sirenes gemeguen a l'obscura matinada/ I els llums s'apaguen, la ciutat resta quieta/ I el cel està prenyat de mala bava/ I les bombes vénen a la caça de la predestinada víctima.../ I, en els intervals de la destrucció,/ En el centre de la ciutat canten els galls.»
No és aquest l'únic apunt que fa referència a la Mallorca de l'aviació legionària enviada per Mussolini. MacNeice ens ofereix a Barcelona in Wartime una visió no menys apocalíptica: «En el Paral·lel un coix/ Amb la seva sola cama estirada,/ Restava assegut per terra/ Amb un somrís. De sobte un soroll/ De boja rialla estremí/ El solellat ambient; allà dalt/ A un balcó amb tests florits, un lloro/ Reia com riu un mort.» Diuen alguns crítics que MacNeice és un autor amb una certa manca de visió i profunditat imaginativa. Potser sí, però sap percebre amb remarcable rapidesa els problemes humans i socials, posseeiex un bon domini del llenguatge i, al cap i a la fi, resulta enginyós.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
