Atreta per la gesta dels capitans alaroners Cabrit i Bassa, l'escriptora britànica Mary Stuart Boyd fa una excursió d'estiu a la vila i contrada d'Alaró. És l'agost de 1911. Hi va en companyia del seu marit, l'artista dibuixant Alexander, de qui ja hem parlat en un altre moment. Mary parla de la bona cuina de la fonda local i hi menja de bon grat una truita acompanyada d'envinagrats, un plat de peix fregit i, a les postres, unes mandarines que mantenen la frescor primaveral. Llavors, vol pujar al castell, escenari del curiós drama medieval. Ho conta breument Pere Xamena. Diu que tots els castells roquers i fortaleses de Mallorca ja havien caigut en mans del príncep calalanoaragonès Alfons el Liberal, tots exceptuant-ne el d'Alaró, «el qual, segons una tradició, va oposar-hi gran resistència; els seus defensors Guillem Cabrit i Guillem Bassa varen morir cruelment rostits sobre unes graelles i més tard foren venerats com a màrtirs per l'Església.»
Com diu Jeroni Berard: «És, aquest castell, inútil en els nostres temps, però fou molt celebrat pels escriptors Bernat Desclot i Guillem Zorita, i dintre dels seus murs es va esdevenir la prova més constant de la fidelitat a Déu i al seu rei dels dos soldats Guillem Cabrit i Guillem Bassa, vassalls del monarca mallorquí, els quals, veient-se obligats a retre l'esmentat castell a Alfons d'Aragó, que s'havia apoderat de l'illa, s'hi oposaren. Guillem Cabrit va respondre al mateix Alfons que els seu nom en mallorquí era "anfó"s, peix que menjaven amb salsa, la qual comparació va enfurismar el príncep, que no dubtà a torrar-los vius sobre graelles de ferro, un cop capturats, tot dient que els cabrits a Catalunya es menjaven rostits. El Papa Honori IV censurà a Alfons aquella conducta i el féu penedir-se'n. Aquest pontífex, excardenal Iacopo Savelli, tenia per lema «Ex rosa leonina», puix que fent honor a tal significat el presenta com un home dolç, suau i amable per una banda i audaç, imperiós i brau per una altra, qualitats antinòmiques segons les circumstàncies. Predicà una autèntica creuada contra aquest Alfons IV d'Aragó i instigà inútilment Felip, rei de França, a ocupar aquell regne. Ebs conta també l'historiador Villoslada que Honori IV defensà la santedat del matrimini contra Ladislau IV, rei d'Hongria, que havia abandonat la seva legítima esposa; que s'oposà al sínode de 1286 que va fer definitiva l'escissió entre l'Església grega i la llatina; que aprovà l'orde dels ermitans de Sant Agustí i altres congregacions de rigorosa disciplina. En resum, el Papa que va fer sants Cabrit i Bassa estava malalt, patia gota i estava quasi paralític, i així i tot es mostrà com un home molt capaç, un esperit robust dins un cos malalt, segons Gregorovius. A l'escut del pontífex, símbol del seu caràcter, hi figuraven «roses sostingudes per lleons rampants».
