cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
27°

Un estiueig d'Ernst Junger (1931)

Ernst Jünger va venir a Mallorca l'estiu de 1931 i s'instal·là a la generosa badia de Pollença. Acompanyat de la seva esposa i del seu fill Ernst, que moriria a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial, practicà, dia rere dia i de bon matí, com una disciplina, la natació. Tenia, aleshores, trenta-sis anys i poc imaginava que hauria d'esclatar, amb aquesta xifra i al cap d'un breu període, la Guerra Civil espanyola. Simpatitzant del nazisme, com altres turistes alemanys del moment, acabaria decebut d'aquella ideologia i enfrontat al règim hitlerià el 1939. Nascut a la universitària ciutat de Heidelberg el 1895 i fallit a Wiflingen el 1998, fou voluntari en aquells dies tràgics de la Primera Guerra Mundial. Fou aleshores quan escriví un diari en el qual idealitzava la guerra i que dugué per títol Tempesta d'acer. En general, la seva obra, podríem dir, que es caracteritza per encarnar en les forces de la natura o en personatges de ficció els problemes eterns de l'ésser humà. Com a gran defensor de l'individualisme i dels valors heroics, donà a la impremta obres com El treballador (1932), que fa un diagnòstic sobre l'home que ha destruït en si mateix tota individualitat.

En allunyar-se del nazisme, en féu crítica i la part més àcida d'aquesta actuació es va veure reflectida en obres com Sobre els penya-segats de marbre (1939) i Jardins i carrers (1942) en què condemna, entre d'altres crítiques, l'atac a França. La seva obra posterior, memòries, novel·la i assaig seran datades les quatre dècades següents sota títols com Anys d'ocupació (1958) o Una trobada perillosa (1985). Consumí drogues psicotròpiques i vessà aquesta experiència en el volum: Apropaments, drogues i embriaguesa, que aparegué en els prestatges de les llibreries el 1970. Tot plegat: la tristor permanent. I més que la tristor permanent, aquest mirar de reüll a una societat sense remei. Havia llegit el seu compatriota Frederic Ruckert (1789-1866) i deia que podia fer seus molts dels mots poètics abocats en aquella composició titulada Childer: «Passats tres-cents anys/ vaig creuar pel mateix camí,/ Diuen, Childer, que de l'home/ la joventut és eterna./ Una vegada, de les muralles/ d'una ciutat em viu prop./ Un pagès vaig trobar/ donat al treball de son hort,/ preguntant-li des de quan/ existia alçada aquella,/ i em digué, sense deixar/ de prosseguir sa tasca:/ Sempre ja existit aqueixa ciutat/ i mai no caurà per terra...» Però passats els anys la ciutat caigué en ruïnes i el viatger, tot retrobant el camperol, al cap de tres-cents anys més, preguntà per què aquella ciutat ja no existia. El pagès va respondre: «Una planta reverdeix quan una altra ja és morta». Volent dir que la societat, del passat, del present i del futur és sempre la mateixa.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.