Franz Josef Stephan Voitel va néixer a Solothurn, Suïssa, el 1773 i com molts dels seus compatriotes escollí la carrera de les armes en qualitat de mercenari. La diferència és que Voitel era també mestre a més de militar. I no un mestre de qualsevol orientació pedagògica sinó un fidel deixeble de Johann Heinrich Pestalozzi (Zurich, 1746-Brugg, 1827), la pedagogia del qual es fonamenta en el treball manual i l'ensenyament mutu. Destinat a Tarragona, el juny de 1803, treballa com a cap d'una escola per als nins dels soldats suïssos d'aquella demarcació. Observats els seus mèrits, en especial per Manuel Godoy, vàlid de Carles IV i llavors primer ministre de la Corona, és nomenat director, el setembre del 1806, del Reial Institut Pestalozzià Militar, una tasca que el permetrà comptar amb un altre ensenyant de relleu, Francesc Amorós i Ondeano (València, 1770-París, 1848, conegut també en alguns cercles de la seva època com a Coronel Amorós o Marquès de Sotelo. Aquest promogué un model gimnàstic o sistema d'educació física propi que encaixava perfectament amb el programa de matèries del centre. El 1807 era nomenada una comissió que presidida per Josep Maria Puig de Samper s'havia de dedicar a fer una anàlisi de tota aquella experiència pedagògica, això amb vistes a aplicar-la a tot el territori de l'Estat.
Els altres il·lustrats que formaven aquesta comissió eren Joan Andújar, Juan Antonio Almagro, Josep Costa i Gali, José Miguel Aléa, Matgí Ferrer i Sarrià i el famós polític i geògraf mallorquí Felip Bauçà (Palma, 1764-Londres, 1834), autor del projecte de la divisió provincial d'Espanya (1822), diputat per Mallorca aquell mateix any, i que fugí a Gran Bretanya en caure el règim constitucional. La Comissió, tot recomanant el mètode Pestalozzi i com s'aplicava sota la direcció de Voitel i del seu ajudant Amorós, redactà un informe de 117 pàgines. En esclatar la guerra del Francès contra les invasions napoleòniques, Voitel, que acabaria la seva carrera com a tinent coronel del regiment suís de Wimpfen al servei de Ferran VII, una unitat de què formava part des del 1795, es trobarà dins l'exèrcit de Catalunya des del 22 d'agost de 1808 com a ajudant general de la divisió del general Comte de Caldaqués. Dins aquest destí participarà en accions de guerra a la plana de Barcelona, en l'atac i construcció de la bateria de Roses contra el reducte i artilleria enemiga de la Creu coberta i a les línies i trinxeres del Llobregat i Molins de Rei. Fou en aquesta darrera localitat, el 21 de desembre de 1808, que caigué presoner de les tropes bonapartistes i traslladat a França.
Per intercessió del Consell de la República suïssa de Soleure passa del presidi al confinament dins la casa paterna d'aquella vila cantonal. Durant aquesta relativa captivitat, les autoritats locals certificaran que el presoner no ha pres partit per Napoleó ni pel seu germà Josep Bonaparte, mantenint la seva fidelitat en la persona de Ferran VII. Alliberat l'agost de 1814, retorna als seus destins. Sospitós de liberal serà condemnat el 1830 a 10 anys de presó pel Capità General de Catalunya, Carles d'Espagnac o Comte d'Espanya (Foix, 1775-Organyà, 1839) i enviat al presidi o penitenciària de galiots de Ceuta. Havent demanat els seus amics de Suïssa clemència al rei, aquest li concedeix el 1931 el desterrament i Voitel retorna al seu país. Però és víctima d'una gran injustícia i després de demanar per tres vegades que sigui revisat el seu procés, finalment, és readmès. Això és el 1835 i se li permet reprendre la seva carrera militar amb el grau i destí que tenia abans dels esdeveniments que el privaren, injustament, dels seus drets. Dada anecdòtica afegida és que Voitel i la seva unitat foren destinats en diverses avinenteses a Mallorca, de manera que el trobam a les casernes de les fortificacions de Palma els anys 1815, 1816 i 1823. Les seves obres, llibres i manuscrits foren confiscats quan el jutjaren per «revolucionari constitucionalista» i fins on sabem no ens han arribat.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELl
