nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
14°

El navegant de la barca pneumàtica (1952)

Un singular aventurer, Alain Bombard, realitzava, l'any 1952, una ambiciosa i alhora, perillosíssima experiència. Es tractava de dur a bon terme la gesta de travessar la Mediterrània occidental i l'oceà Atlàntic a bord d'un rai inflable, sense aigua dolça ni queviures. El motiu: que Bombard, a més de bon navegant, era metge i sabia que cada any morien en tot el món no menys de dues-centes mil persones a causa dels naufragis. Bombard va voler demostrar que la supervivència era possible dins la solitud del líquid element, i que la mar és una reserva inexhaurible de vida que pot donar aigua i aliment a qualsevol nàufrag. Però aquest codi de supervivència estava per demostrar. La ruta havia de ser Mònaco-Barbados, tot passant per les Balears, l'Estret de Gibraltar, les illes Canàries i les illes del Cap Verd. Ens conta, aleshores, en el seu llibre Naufragè volontaire, com va esser l'apropament a la balear major: «La ruta era curta aquesta vegada: volíem arribar a Mallorca, que es trobava a quaranta milles. Hi podríem esser el dia següent de matinada. El gran problema era com evitar esser llençats sobre la costa nord. I tanmateix les nostres derives, mal fixades i mal emprades, no resistien ja, i el vent bufava del sud-est. El punt que més fàcil ens semblava atènyer era Alcúdia, el port de la costa nord-est. En el començament tot semblava marxar molt bé i aquell matí de dimarts ens trobàvem en el bon camí, enmig del canal. Topàrem amb vaixells que anaven a la pesca de la sardina i ens saludaren amistosament... Cap a les divuit hores, l'estimada illa de Menorca, molt baixa sobre l'horitzó, desapareixia per la part de l'est, mentre Mallorca, majestuosa i altiva, se precisava al sol ponent...».

I aquella aventura tenia els seus colors literaris. Perquè l'aventurer, com afirma un comentarista del llibre, anava també «vers aquest oceà interior, aquest infinit desert líquid, per on, des dels temps de la llunyana infantesa, divaguen els nostres companys preferits: Robinson Crusoe, Arthur Gordon Pym, el petit Jim de l'Illa del Tresor...».

I no fou només aquest somni, el que decidí Bombard a fer tan arriscat viatge.
Hi havia també uns versos del poeta francès Stéphane Mallarmé (París, 1842-Valvins, 1898), que Alain va incloure entre els seus textos. Diu així: «Marxarà! Steamer que gronxes la teva arboradura,/ lleva l'àncora vers una exòtica natura./ Un Tedi, desolat per les cruels esperances,/ creu encara en el suprem adéu dels mocadors./ I tal volta, els pals, convidant les tempestes,/ són d'aquells que un vent inclina vers els naufragis/ perduts, sense velam, sense velam, ni fèrtils illots.../ Però, oh cor, escolta el cant dels mariners!».

Tota una lliçó de bravesa. Mallarmé, iniciador del simbolisme, confereix a les paraules la iniciativa en la constitució d'un espai literari dotat de qualitats plàstiques. Bravesa aplicable, és clar, a homes com Alain Bombard.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.