Deixarem ahir dins el tinter saborosa informació sobre el «moix de fra Borguny» i com que la nostra cronologia no ve de vint-i-quatre hores, puix que com més ens allunyam pels camins de la història popular, menys concretes són les dates i les dades, continuam aquí amb la curiosa narració. El valor afegit és que ens permet saber el que hi havia en els rebosts d'aquell Convent: Explica, arribats en aquest punt, fra Borguny, que el gat famós havia destapat alfàbies, olles i caixons; robat ensaïmades i coques, formatges vells i novells, panses i figues seques que sembla que eren postres en els dies quaresmals, enfilalls de sobrassades, blanquets, botifarrons i llonganisses, cada embotit més gruixut que l'anterior, buidava salseres de congrets i tortellets, lliures de xocolata, pastissos, gobellets, tortadetes, menjar blanc, cansaladetes i bunyols... «Aquell qui a Fra Marc, lo llec,/ cinc coloms va robar/ i cruus los se va menjar/ sens tirar plomes ni bec».

Afegeix el versificador més malifetes i altres peces del botí: un parell de perdius, el pa moll del lector Puig (que no devia tenir dents ni queixals), els pots de confitura... I a més de tot això, trencava plats, tassons i xícares; pixava i feia de ventre a una determinada alcova amb la desesperació del seu ocupant... Ens conta, l'humorístic poeta, que el gat havia escollit els solitaris porxos o golfes per a viure, que aquell era el seu secret palau, i que de bon matí, sabia molt bé com retornar-hi, després de fer corregudes per tot el recinte conventual. Anava darrere un tal Tià, que obrint i tancant portes, encenia les espelmes dels frares quan encara feia fosca i escombrava les estances... Lladre per causa d'enginyosa supervivència, el moix es feia també seu tot allò que vingut de pobles es podia mastegar en la cambra dels novicis... «A la fi, aquell bocanyam,/ lladre, de lladres lladró,/ i del gran lladrum, patró,/ tenc ja agafat amb un ham». I ens adverteix: «Guarda't de gat que no miula». Genial aquest fra Albert Borguny, que era també artista i treballava en diversos retaules, a les esglésies de Sencelles, Santa Eulàlia, Santa Maria del Camí... i, segons Antoni Furió, li agradava esculpir columnes amb ornament de raïms, carabasses, i fruites i verdures... i també, dibuixar blasons i escuts que gravava en acurades làmines... Era, doncs, un mestre del gravat, com expliquen alguns estudiosos del segle XIX, i un regular tallista. Pel que fa a la seva versificació, les seves ironies no poden ser de vegades més gràfiques, com aquella quinteta que dirigí, en el decurs d'una competència oral, al senyor Joan Sales i Cotoner: «Si d'abelles, un eixam/ se n'entràs dins ton trasser,/ si et forçassen ta muller/ o que es cremàs ton corbam:/ on aniries primer?».