Ja el gener de 1913, l'escriptor britànic D.H.Lawrence, viatger infatigable, explorador d'antigues civilitzacions «in situ», desxifrador de llegendes i déus oblidats, home d'una exquisida sensibilitat, que lloava les flors i els costums i ho interpretava tot amb subtilesa i comprensió, escrivia a Ernest Collins, el 1913, una carta amb aquests termes: «La meva gran religió consisteix a creure que la sang, la carn, tenen més sensatesa que la intel·ligència. El nostre esperit pot anar errat, però allò que la sang sent i creu i diu és sempre veritable...Jo puc concebre el cos de l'home com una mena de flama, la flama d'una espelma, sempre recta i dinàmica; la intel·ligència no és altra cosa que la llum projectada sobre les coses que l'envolten...».
D.H.Lawrence es trobava a París, el 1929, quan decidí viatjar a Mallorca. Així ho decidia en els primers dies de primavera, quan ja la tuberculosi torturava greument el seu pit. Com un segon Chopin pensà que una estada a l'illa li podria ser beneficiosa. Anà primer a Barcelona, des d'on agafà el vaixell a Palma. Això ja era la nit del 16 d'abril d'aquell any i l'acompanyava la seva esposa Frieda von Richthofen. La parella va restar dos mesos a l'illa i s'allotjà a dos hotels, primer al «Royal» i després al «Príncipe Alfonso», a Cala Major...«Tenim aquest hotel només per a nosaltres. El menjar és molt bo, però tan abundant -cinc plats per dinar, i després un munt de fruita- que m'espanta. Els criats també s'alimenten del millor, puix que mai no he vist una colla tan grasseta. Diuen que jo estic més gruixut, però el que passa és que estic més ple. La factura de l'hotel són deu lliures a la setmana...
Ahir anàrem en automòbil a Valldemossa, el lloc on Chopin fou tan feliç i que tant va odiar George Sand, amb els grans rosers del monestir que guaiten a fora, i dins els claustres tan blancs i silenciosos... Mallorca té una semblança amb Sicília, però no és tan formosa, i molt més dormida. Tanmateix té aquesta qualitat de la mar del sud, fora del món, dins un altre món. M'agrada aquesta somnolència i que la gent no es posi mai nerviosa...»
Tenia un bon teló de fons. Especialment aquell hotel de Cala Major, proper al Palau de Marivent. L'edifici data de 1906, obra de Gaspar Bennàzar, i segueix la fase modernista de Gaudí coneguda com a neoàrab. S'hi combina la pedra marès amb la rajola vidriada i posseix una alta torre, independent, que es comunica amb l'estructura principal mitjançant un pont. Mentre que aquesta torre és un minaret orientalista, amb capell metàl·lic i cinc columnetes del mateix material. Un conjunt exòtic, historicista, amb estucada decoració interior, que constituí una aventura més en la vida de l'agosarat autor de «L'amant de Lady Chatterley».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.