El sentit de la vida (1936)

O si voleu, el contrasentit de la mort. El gran aviador-escriptor Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 1900-Mar Mediterrània, 1944) havia passat uns dies d'agost a Espanya, en plena guerra civil, i tornava amb el fàstic i el terror a la cara. Havia vist tota mena de crims i injustícies, el clam paorós de l'odi, l'enfrontament entre germans i escrivia, el cor en la mà, aquests mots:

«Deixant Lió, he obliquat a esquerra cap als Pirineus i Espanya.

En aquests moments sobrevolo uns núvols molt nets, núvols d'estiu, núvols per afeccionats, en el qual s'obren grans esvorancs, tal ment llucanes. D'aquesta manera veig Perpinyà com al fons d'un pou. Estic sol a bord, somio i m'aboco per sobre Perpinyà. Hi havia viscut uns quants mesos. En aquella època feia proves amb hidroavions a Sant Llorenç de la Salanca. Quan acabava la feina, me'n tornava al cor d'aquesta petita ciutat, eternament dominical. Una plaça gran, un cafè amb música i l'oporto del vespre. I assistia des del meu seient de vímet, a la vida provinciana. Em feia l'efecte d'un joc tan inofensiu com una revista de soldats de plom. Aquelles noies ben maquillades, aquells vianants desenfeinats, aquell cel pur...Ja veig els Pirineus. He deixat enrera la ciutat feliç. Ja sóc a Espanya! Figueres! Aquí s'estan matant! El que més m'estranya no és descobrir l'incendi i les runes i els senyals de l'angoixa dels homes, sinó més aviat no descobrir res de semblant. Aquesta ciutat s'assembla a qualsevol altra. Esguardo atentament. Res no ha marcat aquest lleuger munt de grava blanca. L'església, que jo sé que està cremada, brilla a ple sol. No puc veure les seves ferides irreparables. Ja s'ha esvaït la pàl·lida fumerada que s'ha endut els seus daurats, que ha fet fondre, en la blavor del cel, els seus ornaments de fusta, els llibres de pregària i els seus tresors sacerdotals...»

Sant-Exupéry pateix. Ja des del cel, a vista de l'àguila més enlairada, comença a suar tot pensant en els homes que han perdut el sentit de la vida, que es maten brutalment, que pretenen l'extermini dels cossos i les ànimes...

«Aquell home, amb la cara sobtadament regalimant de suor, s'ha posat dempeus i ha alçat lentament els braços, uns braços que li semblaven pesar-li com si fossin de plom. Un dels milicians, després d'escorcollar-lo, ha donat un cop d'ull a diversos papers i després li ha fer senyal de caminar amb ells. L'home ha deixat el seu got mig ple, el darrer got de la seva vida i s'ha posat a caminar. Les dues mans alçades damunt el cap semblaven les d'un home que s'ofega. Feixista!-ha marmolat una dona entre dents al meu darrera; i ha estat l'únic testimoni que ha gosat demostrar que havia vist alguna cosa. El got d'aquell home s'ha quedat allí com a testimoni d'una confiança insensata en l'atzar, en la indulgència, en la vida...I jo veia com s'allunyava amb els lloms voltats de carrabines aquell a través del qual, a dues passes de mi, cinc minuts abans passaba el front invisible...»

Per a posar els pèls de punta.