Trobant-se a Mallorca aquell mes de Maig, el rei Jaume II, es posà malalt, i el dia 28, vespre de l'Esperit Sant, morí en el Reial Palau de l'Almudaina. Celebra les honres fúnebres el bisbe Guillem de Vilanova i fou sepultat davant l'altar major de la catedral. Casat amb Dona Esclarmunda de Montcada, filla de Roger de Montcada, comte de Foix, de la qual va tenir quatre fills mascles: Jaume, Infant de Mallorca, que canvia la corona i el ceptre per l'hàbit de Sant Francesc, una vocació que determinà son pare a construir el monestir de la Real. Fou, aleshores, l'Infant Sanxo o Sanç que el va succeir en el tron. Un altre infant Felip fou ardiaca de Conflent, canonge d'Elna i abat i tresorer de Tours, i, principalment, tutor del seu nebot, el qual prendria el nom de Jaume III de Mallorca. No fou menys interessant la vida d'un altre príncep, Ferran o Ferrando, que es casà dues vegades, una amb Isabel, princesa de Morea. El menor, Ferran, es casà amb dona Xiva, filla d'Hug, rei de Xipre. Va tenir també dues filles, Sanxa, que es casà amb el rei de Nàpols, i Isabel, que ho va fer amb el príncep Manel de Castella. La segona esposa, neboda del rei de Xipre, no li donà descendència. Escriu un cronista: «Els nombrosos privilegis que concedí a aquest regne i els seus reials Estatuts el fan una figura històrica molt estimada. A més d'això va afegir a la Corona mallorquina molts béns que comprà a diferents magnats, i també la compra de la porció que fou de Nunó Sans, Comte del Rosselló i la Cerdanya, en aquesta illa».
En resum, aquella reialesa estava relacionada amb diverses cases reials de la Mediterrània, des de Grècia a Castella.
I tanmateix, com ha historiat Martínez Ferrando, fou la dinastia dels reis de Mallorca una «tragèdia», es miri per on es miri.
«Insistint encara sobre la personalitat de Jaume II de Mallorca -diu Martínez Ferrando- cal preguntar-se fins a quin punt va poder afectar el seu ànim l'acusació de traïdor que li feren una part dels seus contemporanis i que persistiria en la posteritat encara amb més fermesa; el mateix analista Zurita manifesta ben expressivament la seva escassa simpatia pel sobirà mallorquí, donant a entendre que se sumà al criteri dels acusadors. Tanmateix hem de tenir en compte el que ja hem dit en algun paràgraf anterior: que Jaume II, per raó del concepte patimonial que mantingué en vida el Conqueridor, concepte que derivava de l'esperit feudal de l'Edat Mitjana, fou educat des de la seva més tendra infantesa com a futur rei de Mallorca, en un període en què el sentiment racial i patriòtic sols començava a manifestar-se; el príncep va mantenir-se ferm en les seves il·lusions de regnar; en conseqüència defensà fins a la mort els drets a la seva corona, drets que se li volgueren arrabassar en forma ni escrupolosa ni cordial».
