En el segle III el Cristianisme s'havia propagat per la Península Ibèrica i les Illes. Governava l'Església en aquells dies Marcel·lí, fill de Roma, de la família d'un patrici anomenat Proiectus que no s'oposà al seu desig de ser clergue. Es distingí Marcel·lí pels serveis que prestà al papa Caius, fins al punt que en morir aquest, ell fou escollit per succeir-lo. No era fàcil. Els emperadors Dioclecià i Maximilià, enemics dels cristians, havien jurat l'extermini del que havent començat per una petita secta, creixia de forma imparable i s'apoderava, ideològicament, de l'imperi per a perjudici de les religions oficials. Marcel·lí puja al tron de Sant Pere el 296 i el 303 publicava Dioclecià un decret que declarava els cristians perillosos enemics de l'Estat, puix que fomentaven l'alliberament dels esclaus. Aquella persecució causà més de quinze mil màrtirs i el propi Marcel·lí fou detingut. Abans d'això havia ordenat un bon nombre de preveres, alguns dels quals eren enviats a la Mediterrània occidental, i potser, més d'un, a les Balears. Ja en mans dels soldats romans, Marcel·lí va perdre el coratge. Així ho conta el pare Croisset: «Empraren tota mena d'amenaces per tal d'emporuguir el pobre vell: l'arrossegaren pels carrers de Roma fins al temple de Júpiter, i allà l'obligaren a oferir encens als ídols. Oblidant aleshores Marcel·lí qui era, vençut per la por dels turments i abatut per la pròpia covardia, va fer el que els seus captors li demanaven. Això no trigà molt temps. Tot d'una que es va veure en llibertat, li arribà el penediment...»
Sembla que va escriure, aleshores, a tots els seus bisbes i els reuní a la ciutat de Sinuesa, a la regió de la Campanya. Marcel·lí s'hi presentà vestit de penitent i demanà a tots aquells prelats que el perdonassin. Ells, en nom de Sant Pere pecador i Sant Pere penitent el varen absoldre i amb una nova resolució es presentà al davant dels jutges imperials per dir que ja no tenia por de la tortura i que, per tant, tot el que havia fet abans en honor de les divinitats del paganisme era com el fum, fals i ennegrit.
Les mateixes reflexions repetí al davant de Dioclecià, que enfurismat manà que el decapitassen. La sentència es va complir a l'instant... El cadàver del papa, juntament amb els dels màrtirs Claudi, Quirí i Antoní, restà enmig de la plaça on havien tingut lloc les execucions, puix l'emperador volia que aquelles despulles servissin al poble d'escalivament. A la fi, un prevere, anomenat Marcel, hi anà de nit, robà els cossos i els soterrà en el cementeri de Pristil·la.
