Els grecs l'anomenen el «Gran Màrtir». Va néixer a la Capadòcia, dins una família il·lustre i distingida per la seva noblesa. Va voler seguir la carrera de les armes i, essent destre i eficaç en la seva funció militar, l'emperador Dioclecià, força complagut, li va donar el comandament d'una companyia i, després, el convertí en el seu mestre de camp. Lloaven els soldats la bravesa i alhora la prudència del seu superior que, evidentment, es feia estimar per la tropa. Quan tenia vint anys, Jordi es va fer cristià i això, vist des de la perspectiva del moment, fou com trair la confiança del seu emperador, de creences paganes o més bé, hauríem de dir, de fidelitat als déus oficials. Dioclecià, del qual se'n conserva una testa de marbre al Museu Arqueològic d'Izmir (Esmirna), havia nascut a Salona, actual Split, l'any 245. Proclamat emperador el 284, governà Roma fins el 305, any de la seva abdicació. Llavors, retret dels afers de l'Estat, passaria els seus darrers anys prop de Salona, on morí el 313. Associat amb Maximià, li confià Occident i es reservà la zona oriental. El 293, per tal de defensar millor l'imperi, de cada vegada més amenaçat, establí la tetrarquia, és a dir, dos cèsars, Constanci Clor i Galeri, que s'afegiren als dos emperadors «augusts», amb dret de successió. Tot i que les seves polítiques administrativa, militar, jurídica i monetària foren altament positives, perseguí els cristians a partir del 303 i hi causà, per tant, milers de víctimes innocents. I entre d'elles, Jordi, que havia repartit els seus béns als pobres i alliberat els seus esclaus. Això, fet per un home que tenia el grau d'oficial del Consell de l'emperador, suposava un escàndol. Sembla que quan dins la Sala del Consell, havent proposat l'emperador que era necessari, per a conservar la salut de l'Estat, exterminar la secta dels cristians, l'aplaudí tota la Junta, llevat del jove oficial, que aixecant-se, defensà, en poques però greus paraules, els seguidors de Crist i va contradir la resolució que havien pres els altres de perseguir-los i de donar-los mort. Pregà a l'emperador de revocar tals edictes, però tot el que va aconseguir fou que aquella reunió de govern es giràs en contra seva i es convertís en judici. Havia intentat Jordi explicar a l'emperador com podia esser de bona per a Roma l'ètica cristiana i Dioclecià manà aleshores al cònsol Magnenci, bon orador, de donar complida resposta a l'oficial rebel. Digué el cònsol: «Ja veig clarament, amb el desfogament que t'ha fet parlar, que ets un dels principals caps d'aquesta secta i la teva confessió confirmarà la teva insolència; però el nostre august príncep, defensor dels déus de l'imperi, sabrà prendre revenja de la teva impietat...».

-Si la impietat ha de castigar-se -va respondre Jordi- no n'hi ha d'altra que sigui més abominable que la d'atribuir a les criatures, encara a aquelles que són inanimades, els sobirans títols i drets propis i peculiars de la Divinitat. No hi pot haver més que un sol Déu veritable: aquest és aquell al qual jo servesc i ador. Sí, sóc cristià i haig de gloriar-me d'aquest nom, no desitjant altra cosa en aquesta vida que donar la sang a Aquell que la me va donar en néixer...».

Aquests mots el condemnaren. L'empresonaren, el torturaren amb una roda erissada de petits ganivets i altres instruments no menys terribles i, finalment, el decapitaren.