La noblesa mallorquina que durant els segles XV, XVI i XVII mostrà mitjançant banderies o bàndols la rivalitat entre els membres de determinades famílies, moltes vegades amb resultats de sang, se'ns presenta amb una certa cohesió a partir de 1714 i és, tal volta interessant, veure com eren els seus costums i fins on arriba va de cara al poble, la seva autoritat local. Del primer cas, de Despuig a Belpuig, és a dir, entre marquesats, una carta ens pot servir de mostra i que tenim aquí, al davant. Diu així:

«Querido hermano: Respondo con la mayor complacencia a tu fino afecto que me comunicas en su apreciada de 13 del pasado en la que me participas tu buena salud y la alegre y favorable noticia del ajustado casamiento de tu hija Anita con Ramn Puigdorfila de lo que te doy la enhorabuena por tan acertado enlace tomandomela para mí de que las partes, pidiéndote que en mi nombre des a los novios la enhorabuena, rogándote saludes a mi sobrina Anita y a mis demás sobrinos. Tu hermano que de todo corazón te ama...»

Es mantenia, doncs, l'estatus de la sang blava i no només entre llinatges illencs sinó que en aquells moments, de fidelitat a Felip V i els següents borbons, aristòcrates mallorquins anaven a emparentar-se amb branques peninsulars, especialment madrilenyes. La noblesa, per tant, durant tota la resta del segle XVIII i al llarg del XIX dirigiran la política illenca i en detectaran els poders, una circumstància que ironitza Pere d'Alcàntara Penya en el seu poema humorístic «Un pi»:

«Digueu-me, caminer: què és aquest pi/ que han deixat caure al mig del bon camí?/ Doneu part al batlle. Els llenyaters/ podien haver fet que caigués/ dins la veïnada terra./ -És que el pi és del marquès de la Mamerra.../ -Ah! Si és del marquès de la Mamerra...

!/ I maldament que sia de Sant Pere,/ per què no el lleven prest?

Per què aquí espera/ el senyor que se sec? Féu que el s'enduga/ un carro que aquí estorba de què puga/ passar-ne cap persona./ -És que vol fer bigues de tafona./ Ah! açi el vol per fer bigues de tafona...!/ Si almanco li tallàs totes les rames/ i li escapçàs

un poc aquestes cames,/ el perjuíç que causàs fòra més poc,/ puix sempre quedaria un poc de lloc/ pel pas de carro, encara./ -És que diuen que es mal de tallar-les ara./ Ah! Si diuen que és mal de tallar-les ara...!/ Però primer és el públic que ningú,/ i ara pateix tothom per amor d'u,/ i no és just que el pecat del llenyater,/ d'aquí que arrib la lluna de gener,/ el pag qui res no n'és.

/ -És que així li convé al senyor marquès,/ fe't comptes caminer, que no he dit res!»

Els versos estan datats el 1866 i aparegueren dins l'Almanaque Balear de Pere Josep Gelabert. No us recorda, una mica, «Il Gatopardo»? És a dir, la voluntat del terratinent que no admet rèplica.

Com tampoc l'admetien els compromisos de noces que volien enllaçar blasons i interessos.