Era assassinat el director del famós periòdic francès Le Figaro i la homicida no era un personatge qualsevol sinó de la millor societat parisenca. Es tractava de Madame Caillaux, esposa del ministre d'Hisenda del govern de la República. Així ho contaven els papers: «Serien devers les cinc del capvespre quan una senyora vestida amb molta elegància entrà a la redacció del diari Le Figaro i ja en la primera ullada dins la sala pogué veure que hi havia el conegut periodista Callmett, especialitzat en qüestions polítiques que parlava animadament amb un altre redactor. El conserge demanà a la dama què volia i ella va respondre: Heu de dir al senyor Callmett que una senyora que ell coneix li ha de parlar breus moments. Pregau-li que surti, puix que es tracta d'un afer particular molt important.

El senyor Callmett, al cap d'uns instants, sortí al rebedor com volia la visitant i quan li cedia el pas per entrar al seu despatx, Madame Caillaux va treure una revólver de la seva bossa i li engegà cinc o sis trets al pit. Ferit al cor, el periodista morí a l'instant. Llavors ella deixà caure l'arma i fou detinguda. Quan la policia la va interrogar, digué simplement que el motiu del crim no era altre que la revenja, ja que el senyor Callmett havia muntat una campanya del diari en contra del seu marit».

Mal anaven les coses dins el món de la política en aquells moments. Tota Europa es preparava per a una guerra que hom considerava inevitable. Els polítics estaven en el punt de mira, aleshores més que mai, dels mitjans de comunicació. I fins i tot els polítics de pell més gruixuda, en qualsevol moment, podien ser sensibles als continguts de la premsa. En aquells dies deia un savi: «El desconsolador fenomen de la guerra, el que més em sorprèn i alhora em posa trist és veure com tota una nació se sent, de cop i volta, indignada contra l'estranger i disposada al sacrifici de la vida, davant el lacònic telegrama de mobilització, dictat per un gras i gotós diplomàtic assegut enfront del seu bock de cervesa i disposat a morir... centenari i opulent. La Prensa parla sovint dels ministeris tècnics i aquest projecte em recorda l'humorada de Renan, qui opina que el millor govern seria el constituït pels immortals de l'Institut de França. Però jo tenc por que aquests savis, en agafar el timó de l'Estat, els passaria el que es conta de Laplace. Encarregat per Napoleon d'estudiar la manera de substituir industrialment el sucre i l'indigo, aleshores importats de l'estranger, aquell, envià distretament al primer cònsol una doctíssima memòria sobre les fases de la lluna».