Mor, tal dia com avui, a Nova York, la mateixa ciutat on havia nascut, George Westinghouse, el 1846. Amb ell desapareixia un dels grans enemics d'Edison i un gran promotor industral. Però especialment un home de llarg enginy, un inventor. El seu llegat esdevendria tot un imperi. Qui no ha sentit a parlar de les màquines Westinghouse, dels electrodomèstics, dels motors que porten aquesta marca? Son pare ja era un industrial, però només petit fabricant que es dedicava a produir eines agrícoles. En aquell obrador es va anar fent el jove George com a esperit obert a la inventiva. I amb els seus invents començà la seva fortuna. Primer va esser amb el fre d'aire comprimit el 1868, sensiblement millorat el 1872. Amb un dels prototipus d'aquest invent visità un altre personatge de la llegenda industrial nord-americana, el famós magnat dels ferrocarrils Cornelius Vanderbilt, el qual, després de sentir la propaganda que George feia del seu producte, es negà, tot fent-ne burleta, a aplicar-lo a les seves locomotores. Tanmateix, el temps donaria la raó a Westinghouse. Es dedica llavors a les empreses d'electricitat i va fer servir el corrent altern, enmig d'una gran polèmica entre els especialistes del tema. El seu gran projecte, que dugué sense entrebancs a la realitat l'any 1893 fou el de transformar, per a la seva companyia, l'energia de les cascades del Niàgara en corrent altern. Projectes semblants, per a ràbia i enveja dels seus competidors, es multiplicaren per tot el país. Quatre dècades i escaig després, el 1955, el Govern nord-americà li dedicava un homenatge i era elegit per a figurar en la Galeria de la Fama dels grans homes d'aquella extensa nació. Tot el que se'ns acudeix a la vista d'aquesta vida de feina intensa i exitosa és recordar allò que va dir un altre home singularment enginyós:
«La vanitat ens persegueix fins al llit on morim. La suportam amb coratge perquè desitjam superar la seva terrible grandesa i captivar l'admiració dels espectadors. Que són de molts els savis, els filòsofs i fins i tot les persones vulgars que volen morir com a herois quan realment acaben com a histrions! Cap sentència de moribund, malgrat que n'hi hagi de memorables i lapidàries, no m'ha produït una emoció més fonda que les senzilles i ingènues paraules d'un contertulià del cafè. Visitat per nosaltres, els seus amics, quan se li apropava l'angúnia, ens va dir per tal d'animar-nos: «Senyors! No s'han de posar trists! Això no és res! Abans de tres dies em tenen vostès de col·loqui en el cafè! I morí aquella mateixa nit! En aquest cas, el doctor Silva no tingué ombra d'histrionisme i, ben al contrari, donà senyals molt clars de confiança i bravesa. És el tresor diví de l'optimisme, que pot consolar una amistat i daurar una angúnia».
