La propaganda contra el Règim es movia dins i fora d'Espanya. A València s'havia inaugurat un monument a José Antonio Primo de Rivera i la Dictadura semblava, gaudir, malgrat les protestes, de bona salut. Fraga Iribarne, aleshores ministre d'Informació i Turisme, després d'haver estat a Palma per presidir nombrosos actes, aplicava una fèrria censura sobre tot el soroll que es movia en aquells moments, a les fàbriques, al carrer i arreu d'Europa, al davant de les ambaixades. No passa res. «Vivo cantando», deia Salomé a Eurovisión mentre el Consell de Ministres havia declarat per tres mesos l'estat d'excepció en tot el territori nacional. Franco havia hagut de dir que «la defensa de la pau i el progrés d'Espanya obliguen a prendre mesures de gran eficàcia i urgència».

Mesures de gran eficàcia. La policia, la brigada social, els «grisos», tota una gran maquinària que es movia de cantó a cantó. La propaganda oficial, quelcom que fes valorar als espanyols la Nació-paradís, funcionava igualment i així, López Rodó, ministre de Treball, al mateix temps que anunciava que les Corts havien aprovat el II Pla de Desenvolupament, manifestava haver creat un milió de llocs de feina. A qui volien enganyar? Als obrers que seguien emigrant vers Alemanya? No. Realment no es vivia cantant...

El dia 22 seria aixecat l'estat d'excepció.
Deia Fraga:
«Desaparecidas las circunstancias, o mejor dicho, resultos los brotes subversivos que habían dado lugar al establecimiento del estado de excepción el gobierno ha cumplido lo que ha declarado en su nombre el Vicepresidente del mismo en las cortes de que no duraría más de lo necesario para resolver aquellos problemas. Y como las cosas son tan claras, sólo me cabe decir que un régimen que está a punto de cumplir los treinta años de paz el próximo primero de abril...».

El comentarista parlava del «període més dilatat i fecund de la història d'Espanya», de la indubtable «expressió realista de les seves institucions», del Règim com «un estat social de dret», de les «lleis fetes amb fermesa per tal d'impedir tota actuació per part d'aquells que volen crear dificultats a la pau i al progrés institucional»...

Però Espanya era, precísament, i des d'un sentit més literal, «un Estat d'excepció», és a dir, l'excepció no-democràtica dins una Europa occidental totalment democràtica. Era de fet, l'excepció que confirmava la norma, encara que molts, d'una manera o altra, volguessin fer combregar el poble planer «con ruedas de molino», com vulgarment es diu.