nubes dispersas
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
24°

Santa Teresa i Cervantes (1588)

Entre els poemes teresians que podríem datar aprofitant l'efemèride o prop fer-hi, hi ha uns versos que Teresa de Cepeda y Ahumada, religiosa i escriptora, més coneguda com Santa Teresa de Jesús o Santa Teresa d'Àvila, puix que a Àvila va néixer el 1515 i morí a Alba de Tormes el 1582. Pertanyent a una família noble no li mancà el conreu de la cultura i durant la seva infantesa fou molt donada, com el mític Quixot, a llegir llibres de cavalleria. Es va fer monja carmelitana als 19 anys, però veient l'estat de corrupció en què es trobava l'orde decidí fundar les Carmelites descalces, reforma de l'anterior. El poema, aquell que diu «que muero porque no muero», enginyós joc de paraules i retaule d'expressions místiques, escrit a Salamanca, i d'altres semblants, ens deixa una curiosa troballa. En el meu llibre, recentment publicat, Cervantes, el Quixot i Mallorca, no hi tingueren cabuda alguns d'aquests detalls marginals, però potser sí en aquest article. Diguem de passada que Santa Teresa fou beatificada el 1614, és a dir, un any abans de la publicació de la segona part del Quixot i la seva fama s'havia escampat per tota la Península, ja que fou primer, la Santa Mare popular. És curiós que el Convent de ses Tereses a Mallorca fos fundat un any abans de la canonització de la santa, el 1613, això a càrrec de Sor Leonor Ortiz, que el 1614, en companyia de tres religioses més, Catalina i Joana Royo, i Isabel Font, emprenien les obres. Tanmateix l'església de les Tereses no fou acabada fins el 1637 però posada la seva primera pedra el 1614 era la primera del món dedicada a la poetessa d'Àvila de los Caballeros. El fet és que Miguel de Cervantes hagué de tenir notícia d'aquella monja excepcional, de les seves aventures anant pels camins, de fundació en fundació, dins un carro envelat, des d'Andalusia a Burgos, tot passant per nombroses ciutats on multiplicava la seva congregació. L'ambient conventual es troba amb una certa freqüència dins l'obra cervantina... I també l'ambient pseudoconventual, com quan es parla de la Comtesa Trifaldi...

«Rere els trists músics entraren pel claustre del jardí dotze dones, repartides en dues fileres, totes vestides amb hàbits mongils ben amples, fets d'anascot batanat, amb uns vels blancs de prim canequí, tan llargs que només una petita part la roba posterior descobrien...».

I aquell episodi del rapte de Luscinda, enamorada de Cardeni i capturada per Don Fernando: «Tot esperant un dia que la porteria del convent fos oberta, Don Fernando deixà dos dels seus homes de vigilància a la porta i ell, amb un altre, entraren en el monestir cercant Luscinda. La trobaren en el claustre parlant amb una monja i la robaren, sense donar-li temps a altra cosa que no fos el seu propi desmai...».

I ara aquests versos: «Ven, muerte, tan escondida,/ Que no te sienta venir,/ Porque el placer de morir,/ No me torne a dar la vida». Sí. No són de Santa Teresa. Són de Cervantes en el Quixot. Però la influència teresiana no s'hi pot negar. Fins i tot sembla una mena de plagi.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.