Imaginau un oasi enmig de l'infern. Un refugi de pau en el centre de la més espantosa de les guerres. Un país que no es troba protegit de la destrucció apocalíptica per grans peces artilleres, ni per tancs, ni per búnquers, ni per muralles de ciment armat... Només per les seves altíssimes muntanyes, els seus gegants petrificats, serralades joves i punxarrudes que formen el país més escabrós d'Europa, amb neus perpètues als seus cims. És Suïssa, durant la Segona Guerra Mundial. Feliç aquell fugitiu que pot travessar la ratlla de la seva frontera. I mentre els canons tronaven, en aquella cèntrica composició de fèrtils valls, un escriptor -alpinista- escrivia belles pàgines sobre les seves experiències en matèria de glaceres, parets de roca, agulles que toquen el cel o llacs mig amagats, entre roquissers, amb aigües conglaçades. És una altra literatura, un altre gènere, la novel·la «edelweiss», la cara amable del món de l'alta muntanya quan esdevé poesia naturalista i prosa profundament humana. Parlam de les obres de R. Frisson-Roche, de la companyia de guies de Chamonix. En la seva narració Premier de cordée, és a dir El primer de la cordada, ens convida a conèixer, a través dels seus personatges, la vocació de l'home que estima, per damunt de tot, la muntanya.
«Els dos homes havien sortit de Courmayeur aquell mateix matí, a l'hora que la roada nocturna s'evapora de les feixugues teulades de pissarra grisa. Caminant a bon pas per la carretera d'Entrevès havien deixat a la seva esquena el poblet muntanyenc, adormit encara en la seva verda conca. Allà, entre dues tanques de pedra seca, comença el camí del coll del Gegant, que serpenteja capriciosament d'un tros de terra a l'altre, respectant, sempre, les fantasies de la naturalesa. En aquesta hora del matí, les estables escampaven pel camí l'excés de ramat, amb les banyes alçades i els musells fumejants. Alguns camperols treballaven en els camps minúsculs, apuntalats per pedregosos talussos; al pas dels dos forasters aturaven per un moment la seva tasca, aixecaven el cap amb el bust encara mig doblegat i, amb les seves eines a la mà, miraven els viatgers. Aquests saludaven educadament: -Bon dia! -Que tingueu una bona pujada! -responien els camperols-. Els caminants s'aturaren a la primera volta del camí que s'enfrontava de sobte amb la muntanya. Primer el més jove, un robust adolescent que fins aquell moment havia pujat capriciosament, saltant d'una vorera a l'altra del camí, saltant àgilment sobre les tanques, tallant amb el mànec del seu piolet les ortigues que li tancaven el pas...». És cert. La muntanya és el refugi ideal en aquest planeta, el més lluminós, el més enlairat, on l'aire es presenta amb tota la seva puresa, ben al contrari de les fondalades, humides, fosques i amb l'atmosfera enrarida.
