cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
21°

Neix el poeta Tibul (50 aC)

La poesia fou un gènere literari trasplantat de Grècia a Roma. I bona part d'aquesta poesia, que per molt temps va romandre aïllada en els cenacles erudits, sense arribar al gran públic, tingué per temàtica la vida del camp, la natura i els deús que habiten a tals indrets. Els principals representants d'aquella versificació de lloança a les tasques agrícoles i el resplendir dels boscos foren Horaci, Ovidi i, menys conegut, Tibul, que pertanyent a una família eqüestre va rebre una acurada educació. Ingressà en el cercle literari de Messala. Rere d'aquest, en campanyes militars, anà a les Gàl·lies i Orient. Era l'any 29 i Tibul tenia poc més de vint anys. Trobant-se molt lluny de ca seva, a Còrcira, caigué malalt i aleshores, ja per a tenir cura de la seva feble salut, decidí de consagrar-se totalment a la poesia. En aquells moments, August havia assumit el poder suprem i Virgili havia posat de moda la poesia pastoril. El paisatge que Tibul ens presenta, vegetació típicament mediterrània, és el mateix que definí tradicionalment la nostra terra illenca: els boscos coberts de pins i alzines, les garrigues poblades de matolls, les marjades amb sembrats de blat i vinya, els olivars escalant les muntanyes...

Tibul s'entusiasmà, doncs, en la contemplació de la vida camperola, temàtica que tractà amb gran inspiració.

Tot i que degué escriure molt, només ens ha deixat quatre llibres de poemes, on expressa, amb gran delicadesa i sensibilitat, no només el seu amor envers de la selvàtica natura sinó també de les divinitats que van i vénen per aquests paratges com és ara Faune, protector dels ramats i els pastors. I també els sàtirs i les nimfes. I tants altres fecundadors de la Mare Terra. Cantà amb tendresa, Tibul, el seu amor a una tal Dèlia i féu servir la puresa de la vida pagesa per a mostrar la seva aversió a la guerra i la riquesa, puix que ambdós fenòmens són les arrels de totes les corrupcions. Finalment, manifesta la seva por al davant dels tres fantasmes que ens vénen a sorprendre, i encara en el millor dels casos, dins la tardor de la nostra existència: la vellesa, la malaltia i la mort.

«Maleïda sia la guerra i el que la va inventar -escriu Tibul amb tota la seva vehemència-. «Quis fuit horrendos primus qui protulit enses? quan ferus et vere ferreus ille fuit!».

Sí. Maleïdes les espases, maleït l'home terrible, maleïts nosaltres que convertim en mort la vida, que és comuna opinió el pensar que la cobdícia és la causa de la guerra... I voleu dir que no és millor un plat de fusta de feix que una rica vaixella a la taula dels poderosos, un bon tassó de fusta o una escudella de la mateixa matèria i que són símbols d'una antiga senzillesa, el menjar de l'home allunyat d'inquietuds... Ah! Benhaja el Dux gregis».

El Dux gregis, guia dels ramats, el pastor.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.