Existí realment el rei Artús? És que ara ens trobam amb una croniqueta medieval, de 1189, que ho assegura, ja que segons aquest dubtós document era descobert en aquella data el sepulcre del mític heroi, i afegeix que les gegantines proporcions del seu cos admiraren tots els presents i, per això, en restà memòria. Segons les llegendes celtes de l'Edat Mitjana, el tal Artús, rei de Gal·les, instituí a Anglaterra, en el segle V, tot seguint els consells del bruixot Merlí, un orde de cavalleria anomenat de la Taula Rodona, perquè els seus membres hi prenien seient a l'entorn, això en prova d'igualtat i per evitar bregues de preferència. En un començament, l'orde es componia de vint-i-quatre cavallers, però amb el temps la taula s'hagué de fer més gran, ja que arribaren a la cinquantena. Els seus noms apareixen gravats sobre una taula de marbre, també rodona, a Winchester. El mite va esdevenir universal i en varen treure, les institucions medievals, una bona part de l'ideal cavalleresc. Trobam aquest mite en els poemes artúrics, cas de la famosa Faula mallorquina de Guillem de Torroella; en els romanços castellans, a la narrativa francesa i italiana... Pertot arreu. Ressuscitat per la novel·lística moderna de l'ocultisme o per la cinematografia èpica, el mite d'Artús segueix, al cap de quinze segles, extraordinàriament viu. Artús, diguem l'Artús del caire més històric, fou un rei batallador i dirigí una guerra nacional contra els anglosaxons. Ferit greument en un d'aquells combats, morí a l'illa d'Avalon. Però com sol passar en molts d'aquests casos, des de la figura del Cid a la de Zapata, el poble no va voler creure que era certa la seva mort i esperava sempre la seva reaparició com la del brau guerrer que havia vençut els saxons. Relats fantàstics, com la manera com Artús fou proclamat rei d'Anglaterra, després de superar la prova de treure una espasa màgica, que havia nom Excalibur, de la pedra o roca on estava clavada...

«L'agafà Kaye per l'empunyadura i estirà amb totes les seves forces. Però vanament. Un poc humiliat abandonà aquella inútil empresa. Arribà al torn d'Artús, el segon pretendent a la corona, el qual, agafant el puny de l'arma amb les dues mans, arrabassà, sense grans esforços, l'espasa del bloc de pedra. Mirà aleshores vers son pare i el va veure agenollat...

-Vós no sou fill meu -li digué amb tota solemnitat el cavaller Hèctor-, el vell encisador i savi Merlí us va entregar a la meva cura quan éreu un infant. Mai no em volgué descobrir el misteri de la vostra naixença, però ara n'he descobert el secret.

Vós sou el fill d'Artús el Primer, el difunt rei. Llegiu aquesta inscripció de l'espasa. Diu: El qui tregui aquesta espasa fora de la pedra, aquest serà el legítim rei d'Anglaterra.

El dia següent hi hagué un torneig de cavallers i en presència de tots ells va treure novament l'espasa de la roca i fou proclamat rei». Heus aquí la primera aventura. N'hi hauria mil més.