Un periòdic de Buenos Aires qualificava «Anastasio El Pollo», pseudònim d'Estanislao del Campo (1835-1875), com un dels millors «payadores» del Mar del Plata. Això de «payador» vol dir «Cantor popular de Argentina, Chile y Uruguay que, acompañándose con una guitarra y generalmente, en contrapunto con otro, improvisa sobre temas variados». Una figura popular, aquesta, que ens ofereix una certa semblança amb els nostres glosadors. Bauxa poètica popular de taverna, torneig d'enginy rimat que roba les seves més originals arrels en aquells joglars de l'Edat Mitjana.

Aquí en tenim una estrofa com a exemple:
«En un overo rosao,/ Flete nuevo y parejito,/ Caía al bajo, y al trotecito,/ lindamente sentao,/ Un paisano del Bragao,/ De apelativo Laguna:/ Mozo ginetaso. 'Ahijuna!/ Como creo que no hay otro,/ Capaç de llevar un potro/ a sofrenarlo en la luna».

Qualsevol que conegui el gautxo autèntic, bromista, embullador, que fa servir un llenguatge tot ple de rústics modismes, barreja de còmica ingenuïtat i alhora espurna intel·ligent, ha de celebrar, com diu un expert en el gènere, els retrats que en fa el poeta de Buenos Aires, «Anastasio El Pollo», que gaudia de fondes arrels a la Pampa. Aquest gènere aconseguí el cim literari amb l'obra de José Hernández, «Martin Fierro», tant és així, que el tal personatge ha rebut la consideració, salvant les distàncies o diferències, de «Quixot argentí».

La composició glosada «Faust» ens conta un divertit assumpte:

«Anastasio El Pollo, paisà, pallador, que ha baixat a Buenos Aires per a cobrar unes llanes, arriba una nit a la porta del teatre Colón, on es representa l'òpera Faust, de Gounod. El gautxo contempla la representació, per a la qual ha pagat entrada de cassola, amb el major astorament i dubtant que si el que està veient és realitat o somni. Pocs dies després topa a la vora del riu amb un altre paisà amic, Don Laguna, i després de les salutacions acostumades, tenen un animat diàleg. Don Laguna esmenta el diable i el seu compare li diu que l'ha vist, en persona, algunes nits abans.

Com? On? Aleshores, Anastasio, a la seva manera, conta al seu company, el meravellós drama, així com ell ho ha entès i així com l'interpreta. Descriu la passió de Faust, el seu pacte amb el diable, la bellesa de Margarida, les seves dissorts, la seva mort...

Des d'un començament, Don Laguna l'escolta incrèdul, tan rara és la història que l'altre s'embolica. Però a poc a poc es contagia de l'emoció del narrador i acaba vessant llàgrimes. Per acabar, Don Laguna, agraït a Anastasio El Pollo per la bona estona que li ha fet passar, el convida a sopar a la fonda.

«Atrás de aquel cortinao/ Un Dotor apareció,/ Que asigún oí decir yo,/ Era un tal Fausto mentao».

«-¿Dotor dice? Coronel/ De la otra banda, amigaso;/ Lo conozco a ese criollaso/ Por que he servido con él».

«-Yo también lo conocí/ Pero el pobre ya murió;/ Bastantes veces montó/ Un saino que yo le dí».

«Dejeló al que está en el cielo,/ Que es otro Fausto el que digo, / Pues bien, puede haber, amigo / Dos burros del mismo pelo».