La premsa parla de l'atemptat, a Barcelona, contra el general Martínez Campos durant una desfilada militar a la gran Via. Un guàrdia en resultà mort i un general ferit. També hagueren de ser traslladades als hospitals algunes persones que presenciaven l'esdeveniment. El qui havia fet esclatar les dues bombes era un al·lot jove de 31 anys, de bon aspecte, vestit amb brusa blava, barret d'obrer, calçons de color clar i faixa negra, sota la qual duia amagades les bombes. Treballava com a impressor i en ser interrogat per la policia no amagà les seves idees anarquistes. Amb fama d'home exaltat, no seria altra cosa que un reflex en el desgavell polític del moment, puix que en aquells mateixos dies, la mateixa premsa illenca presentava un editorial titulat La moral abans que la política i que no degué fer gens de gràcia als poders fàctics de sempre i sota els quals coejaven de valent les Balears. L'editorial atacava el sistema caciquil, molt arrelat a Mallorca, i feia servir aquests mots: No basta, no, impedir que la investidura d'un regidor sia una mercè del poder central i que els ajuntaments sien miserables agències electorals dels governadors, sinó que és precís, sia com sia, i encara a costa de sacrificis polítics, impedir que aquella investidura vagi a mans de gent perduda, cercadora de botí, plena de passions i misèries».

Sí. En aquella època, fa ara justament cent dotze anys, els cacics, d'alguna manera, ja escollien els regidors. De vegades era abans de passar-los per les urnes, i de vegades, després, mitjançant suborn. No us recorda això alguna cosa? Escriu la historiadora Isabel Peñarrubia: «la xarxa caciquil de la Restauració s'estenia per la zona agrària mallorquina dominant la vida del municipi i tenint suport a la Diputació provincial i el Governador civil, cordó umbilical que estava unit a les oligarquies dominants. Els cacics eren reclutats entre els terratinents locals i, en segons quina època, entre els arrendataris. El seu poder es basava o bé en la simple compra en metàl·lic del vot, o en l'amenaça d'acomiadar els seus treballadors, en la promesa d'alliberar els seus fills del servei militar, o en l'amenaça de pujar la quota de consum. Falsificat tot això en forma de sufragi universal, l'escepticisme i l'apoliticisme es posaven de manifest en les expressions i manifestacions més genuïnes dels pagesos mallorquins».

Amb tota aquesta corrupció, amb tot aquest desgavell social, amb tanta i tanta hipocresia, cent cops beneïdes de les altures, com no hi havia d'haver anarquistes capaços de cometre atemptats en plena via pública? I aquesta vegada en la persona d'Arsenio Martínez Campos (Segòvia, 1831-Zarauz, 1900) que en resultà il·lès.

Aquest general, el 1874, havia proclamat Alfons XII rei d'Espanya i havia estat ministre de la guerra amb Sagasta (1881-1883). El 1895 havia dirigit sense èxit la guerra contra la definitiva insurrecció de Cuba. En resum: cops d'Estat, repressions colonials...