Ala catedral de Santo Domingo, capital de la República Dominicana, es descobreixen, dins una caixa de plom, uns ossos humans que segons deien varen pertànyer a Cristòfor Colom. Això establiria la polèmica de si les restes del descobridor conservades a Sevilla eren les autèntiques i sembla, tanmateix, que en un cas i l'altre, els cadàvers són Colom d'aquella primera nissaga. Darrerament, amb la tesi d'un Cristòfor Colom, fill del príncep de Viana, que els seus expositors, malgrat el temps passat des que començaren l'experiència de comparar ADN, no han pogut demostrar, hem de retornar, en el millor dels casos, a la vella idea, des dels dies de la troballa del Document Borromeu, d'un Cristòfor Colom balear, lluny de localismes que ens poden fer ensopegar una i altra vegada, encegats els seus defensors per la passió de donar-li bressol petit. La pregunta que ens hauríem de fer i no una altra és: Era Cristòfor Colom italià o balear? O en tot cas... Era un italià balearitzat o un balear italianitzat? Es va confessar Colom, en el seu testament, nadiu de Gènova per no declarar-se jueu d'origen? Per què, segons Madariaga, era tan sabut en qüestions hebraiques? Demostrar és difícil. Fer hipòtesis, molt més fàcil. I encara que hem escrit centenars de pàgines sobre el tema, sembla que mai, i després del darrer ridícul, ja mai més, podrem exhibir cap document fiable sobre la mallorquinitat (llegiu «balearitat») de Cristòfor Colom, l'home que com cap altre en el decurs de la història ha reunit més misteris. Tot el que podem afirmar, amb tota la certesa dels papers de l'època, és que el príncep de Viana, molt estimat pels mallorquins, no va estar mai reclòs en el castell de Santueri, ja en ruïnes en el segle XV, sinó que residí al castell de l'Almudaina, i això amb tot el servei, respecte i consideració que mereixia la seva noble persona. Coneixia Colom les Balears? Doncs sí, les coneixia de bon grat i per força, si hem de fer cas de les navegacions que deia haver fet. Potser un dels punts que tenim al nostre favor és, precisament, la geografia, els nostres topònims, els accidents de les costes illenques, que fa servir, aparentment, el descobridor, per batiar els llocs descoberts... D'això també s'han fet llargues llistes i no podem negar la coincidència... Però la història científica demana documents autèntics i fiables, no suggerències, teories, detalls fàcilment desmuntables, suposicions que volen tenir aparença de certesa, caramulls de paper marginal... No. Aquí no hi valen les passions investigadores dels que s'allunyen del nucli fonamental: un document fiable que digui ben a les clares on va veure Colom la primera llum. De moment, només podem enfrontar el Testament colombí amb el Document Borromeu. Si cap d'aquests dos papers valen i no apareix el que ha d'esser definitiu, mai no es podrà saber d'on diantre era nadiu Cristòfor Colom de Terrarrubra.