Gran èxit de llibreria a Nova York és la publicació de l'obra de teatre d'Arthur Miller, fill de la «gran metròpolis» des del 1915, «All my sons», representada en el Coronet Theatre el gener de l'any posterior i estrenada per Elia Kazan, Harold Clurman i Walter Fried. Com en totes les obres dramàtiques de Miller, els protagonistes lluiten per esser reconeguts i acceptats per la societat.

El gruix creatiu de la seva producció («Mort d'un viatjant», 1949; «Les bruixes de Salem», 1953; «Panorama des del pont», 1955) ens apropa doncs a una societat cruel i a uns éssers desemparats. Ningú com Miller ha sabut posar sobre un escenari el caràcter íntim de l'examen de consciència, l'alliberadora revelació del psicodrama, les experiències afectives més instransferibles, les experiències al·lucinants, la força real de les passions i de les idees i la crisi d'una societat que contempla impassible l'enfrontament dels seus membres. Tot un microcosmos de conflictes que a la seva obra més emblemàtica, Tots eren els seus fills ens sap endinsar pels paranys de l'angoixa diària, quan un es desperta cada matí i es pregunta el que durant aquelles vint-i-quatre hores li ha d'exigir la vida. La descripció de l'escenari ja és, per a l'espectador, tot un missatge:

«El pati del darrere de la casa dels Keller als afores d'una ciutat nord-americana es troba vorejat, a dreta i esquerra, pels polla ancres, plantats a reduïts intèrvals, de manera que procuren un ambient protegit i retret. En el fons, la part posterior de la casa, amb el seu pòrtic obert i sense teulada, s'avança un parell de metres. La casa és de dos pisos i té set cambres. Degué costar devers quinze mil dòlars a començaments de la dècada dels vint, data de la seva construcció. Ara està ben pintada i sembla pulcra i comfortable; el pati llueix la verdor de la gespa i té algunes plantes de les quals ja ha passat l'època de l'any que les fa florir. A la dreta, vora la casa, podem veure l'acabament del camí de cotxes, però els pollancres impideixen divisar-ne la continuació.

A l'angle de la dreta, al fons, hi ha la soca d'una esventa pomera de més d'un metre d'altura, les quals branques, caigudes a un costat, tenen encara fruita. Al fons, a la dreta, hi ha una mena d'emparrat decoratiu en forma de conquilla... Hi ha, ací i enllà, cadires de jardí i una taula. També una caixa per a fems i un incinerador de fulles. En aixecar-se el teló és primera hora del matí del diumenge. Joe Keller, assegut al sol, llegeix els anuncis de feina en el periòdic dominical. Les altres seccions del diari són per terra... Keller té prop de seixanta anys. És un home massís de cos i impassible d'esperit, dedicat als negocis des de fa anys, però encara amb els vestigis de l'obrer i el patró d'obrador. Quan llegeix, parla o escolta ho fa amb la terrible concentració de l'home incult per al qual és encara matèria d'astorament en moltes coses conegudes; és un home els quals judicis s'han de basar en l'experiència i en un sentit comú com el del pagès. Un home entre els homes...».