Flors i ventalls (1901)

Una cadena de televisió em demanava l'altre dia de parlar una miqueta sobre els ventalls i les flors en funció d'un llenguatge secret i galant que nasqué a l'Europa del Rococó francès i tingué la seva màxima expressivitat en el Romanticisme tardà dels 1880-1900. Abans d'això, a l'època renaixentista i barroca, els ventalls tenien forma de bandereta rígida i eren sostinguts pel seu pal. Així ho veim en diverses pintures. Però el ventall, ventall, aquell que està fet de varetes i randes per a poder plegar-se i desplegar-se és just un altre tema. El puc observar en el número 23 de la revista «Pluma y Lápiz», destacable per les seves portades coloristes. Dues dames, en un cotxe de cavalls, mig cobertes amb un mantó de Manila, porten ventalls i flors al cap i al pit. Van a la tauromàquia. Abundaven els ventalls, amb varetes d'ivori o nacre, que duien escrits uns versos de l'enamorat. D'altres eren autèntiques obres d'art, puix que algun pintor els havia decorat expressament. En general es tractava de ventalls grossos que permetien el joc en clau de la comunicació. Aquestes claus eren diverses i no sempre coincidents d'una societat a l'altra. Això ho sabia encara la meva àvia. Segons el ventall cobrís el cor, es desplegàs cap al davant, tapàs mig rostre, tocàs la punta del nas o plegat, apuntàs el paviment, tenia connotacions o senyals de galanteig i cortesia: Dedicació, disposició, interès, dubte o negació, entre d'altres gestos. Aquestes mogudes de ventall, acompanyades de flors simbòliques: la rosa, amor; el clavell, alegria o el gessamí, tristesa, devien acabar de confondre qualsevol pretendent. Aleshores, tot el que podia fer la dama era deixar caure el mocador i si el jovencell secretament apassionat el recollia, la cosa estava feta. Ell tornava el fràgil objecte a la seva propiètaria i aquesta, agraïda, li regalava un somriure i li dirigia la paraula.