L'agost del 1909 serà per a Antoni Maura (Palma, 1853- Torrelodones, 1925), el del fracàs polític al capdavant del Govern, de la frustració mai no esperada, de la sorpresa infinita per part d'aquell que es creu acceptat i seguit pel poble. Tota la premsa europea clama en contra seu. Li diuen assassí, inepte i enemic de la humanitat i la cultura. A París, Brussel·les, Roma... i el periodisme espanyol al qual d'una manera o de l'altra no poden tapar la boca. El nostre pròcer mallorquí, Maura, per altra banda la figura illenca més important en matèria de política durant el segle XIX, governava en nom de les ideologies liberals conservadores des del 1907 i l'hivern del 1909 havien començat les hostilitats en el nord de l'Àfrica. Aquesta lluita era molt impopular entre els espanyols. El poble pot esser analfabet, pobre fins a la total misèria, però mai tan beneit per engolir-se totes les mentides i caure en tots els paranys dels poderosos. El poble sabia que els moros es defensaven de totes les potències estrangeres que els volien colonitzar, i ni els capellans corruptes que gosaven dir des de la trona que s'havia de combatre el mahometà infidel fins als militars de professió que veien en aquelles campanyes una manera de guanyar medalles, galons i estels, no els haurien pogut convèncer que vessar per a l'imperialisme econòmic i bord la teva sang era el mateix que caure mort en defensa de la teva família i la teva pàtria. Quan foren cridats als rengles de la milícia els reservistes per anar a matar africans, les protestes arreu del país s'aixecaren com una gran tempesta. El PSOE organitzà un míting a Madrid i hi prengué la paraula Pablo Iglesias per a dir que «els enemics del poble espanyol no són els marroquins, sinó el Govern. Es necessari combatre el Govern emprant tots els mitjans. En lloc de tirar per avall, els soldats han de tirar cap amunt. Si és necessari, els obrers aniran a la vaga general amb totes les seves conseqüències...».
Hi hagué impressionants manifestacions a Madrid i a Barcelona contra la guerra. Però Maura no en va fer cas. No anava amb ell. A Barcelona es formà un Comitè amb membres de Solidaritat Obrera i UGT que, posats en contacte amb Madrid i amb altres capitals, convocaren la vaga per a la primera setmana d'agost. Però Maura tampoc no en va fer cas. Tot això li eren pessigolles. El que sí que va fer fou empresonar Iglesias i Largo Caballero a Madrid, tancar la premsa socialista i capturar tota la seva correspondència. Això significaria, actualment, atacar des de les altures i de manera arbitrària tres drets humans fonamentals. Però què li era? Tanmateix, era inevitable la vaga. A Barcelona, on les tropes embarcaven cap al Marroc, es mogueren les multituds amb ànim de rescatar els seus fills i fou declarada la vaga a Barcelona, Sabadell, Mataró i Manresa. Les autoritats militars, d'acord amb el Govern maurista, declaren l'estat de guerra i comença, de fet, una autèntica guerra civil en els carrers de Barcelona. El fet que des d'alguns convents fessin foc contra els manifestants alguns franctiradors provocà la trista crema d'esglésies, però les tropes regulars sufocaren la insurrecció al cap de cinc dies. Llavors, és clar, vingué la repressió. Hi hagué divuit penes de mort, de les quals en foren executades cinc, essent-ne la més famosa la del mestre i fundador de l'Escola Moderna, Ferrer Guàrdia, que era anarquista. I Maura, entossudit i tancat d'orelles al davant de les opinions internacionals i les veus del poble, hagué de dimitir.
