Deim portella, segons Fabra, al diminutiu de porta o porta petita, especialment la practicada en el batent d'una porta més gran. Però antigament, aquest mot, aplicat al nom del carrer que va des de la cantonada Morey-Puresa fins a la mar, quan no existia muralla renaixentista ni ribera practicable, significava el tancament provisional d'una porta que ha restat en segon pla, més petita, al fons d'una placeta. Seria aquesta la Porta o Portella del paborde de Tarragona, del segle XIII potser sobre un altre accés de l'època àrab. En el segle XV havia passat a anomenar-se Portella d'En Fuster. Llavors, tot simplement, la Portella, com podem llegir a un document de 1444: «Item fa n'Antoni de Na Galiana per lo seu alberch en lo carrer de la portella...».
Durant la segona meitat del segle XVIII era construït al davant de la Portella el llenç de muralla que mancava i aleshores s'hi obria un portell. Això s'esdevenia el 1785 i podem observar, per exemple, en el plànol de Palma del capellà i matemàtic Antoni Garau del 1644 que aquest llenç, per aquelles dates, encara no estava fet. Ramon Medel la descriu així: «La Portella es troba al S.O. dóna entrada a la ciutat pel carrer que du el nom de la porta. És un simple arc de mig punt amb un lleuger àtic sobre el rempeu de la muralla. Sobre l'arc hi ha un escut reial i aquesta inscripció: Any 1785».
Però si jo hagués de posar nom a aquesta raconada, tal com es veu actualment, li diria «de les tres portes», ja que a més de la Portella marítima i la Porta del Paborde de Tarragona, ens trobam, quan volem accedir al carrer Serra, amb l'arc de Can Formiguera.
Aquest darrer que, amb la seva gran balconada de fusta, sembla tret d'un episodi de capa i espasa, és llarg i rebaixat, i pren el seu nom del palau dels comtes de Santa Maria de Formiguera. Sembla que fou Felip IV que donà aquest títol, el 1632, a Pere-Ramon Burgues-Zaforteza, procurador reial de Mallorca i mestre de Camp dels seus Reials Exèrcits. Sobre aquest punt, el de la casa, informava Medel el 1849 que «mereix especial esment un esquisit gabinet d'història natural... Hi ha, així mateix, molt bones pintures, un regular monetari, una escollida biblioteca i mobles del millor gust...».
Val dir que fou residència, però, d'un personatge sinistre: El comte Mal, Ramon Zaforteza, que el poble veia com un home pervers, acusat de tota mena de crims, robatoris, injustícies i malifetes.
Era, per a més «inri», familiar del Sant Ofici i per tal de tenir alguns punts més dintre d'aquesta política repressiva entregava els seus esclaus moros als rigors dels jutges i funcionaris inquisitorials. Conta l'historiador Josep Ramis d'Ayreflor i Sureda en el seu magnífic estudi titulat: «La nobleza mallorquina y el Conde Malo» que hi havia, «a les estables, infinitat de mules, amb les seves corresponents carrosses, cavalls, fins i tot, un aset; i entre els servents, un gran nombre de criats i esclaus...».
Un d'aquests esclaus havia nom de convers Francesc Ramon.
Diu, sobre aquest individu, la «Memoria de los reconcialiados por el Santo Oficio de la Inquisición del Reyno de Mallorca, desde su fundación, sacada por el libro donde estan registrados, y de sus processos», que «Francisco Ramon, neophito converso de moro, natural de Argel, esclavo del Conde de Santa Maria de Formiguera, por apóstata Mahometano, reconciliado en 12 de Mayo de 1673».
