En aquesta data, la revista popular mallorquina En Figuera es feia ressò del conflicte bèl·lic que enfrontava espanyols i marroquins. La manera de tractar aquest problema colonial per part del setmanari ens sembla, avui en dia, no només superficial i gratuït sinó també d'un provincianisme que mereixeria una seriosa anàlisi, sabent qui eren els joves escriptors i no tan joves que omplien les pàgines d'aquella humorística publicació: Mateu Obrador, Miquel dels Sants Oliver, Pere d'Alcàntara Penya, Marcelina Moragues, Gabriel Alomar, etc. El retrat que se'ls pot fer és veure des d'una posició de superioritat moral la figura del moro, sempre salvatge, pervers i traïdor.

«Escoltau un poc, cavallers i riureu. Heu de pensar i creure, perquè vegeu si són pastanagues ets morets rifenys, que quan dia dos de los presents mos varen engegar de dins ca nostra, que ho era es fort de Sidi Aguariach, tenien per damunt un pujolet, un canó de ferro, canó antic no molt gros i per tota tropa d'artilleria, un negret, petitó, vivaratxo ell; lo qual feia net, carregava i descarregava aquella peça, totsolet, perquè ningú de tots aquells moragots sabia manejar-lo més que ell. Amb això venia i feia foc: si feia blanc, vol dir, si encertava es tir, ets altres moros pegaven bots i salts d'alegria i agafaven es negret, lo alçaven en pes i lo passejaven en triomf per tot; però si errava es tir ja ballava: li donaven tanta clotellada com podien, coces, pessigades i clinques...».

Llavors, el mateix col·laborador o redactor, en un altre punt, ens explica que «es famós Bajà de Melilla, a una de ses conferències que ha tengudes amb el general Margallo, se deixà dir que ets rifenyos estaven disposats a no molestar-nos sempre que ets espanyols deixassem de castigar-los a ells. Res que ets moros mos perdonen la vida si nostros desistim de donar-los una pallissa com la de l'any seixanta. I com a liberals, ja ho son ets moros!».

En el número següent, En Figuera feia un comentari semblant als ja transcrits. Era aquest: «S'assumpte de Melilla es troba poc més o poc manco, de sa mateixa manera que avui fa vuit dies. Ets moros s'atrinxeren i pareix que no van darrere de deixar construir es fort de Sidi Aguariach i es Govern espanyol fa tota classe de preparatius, encara que amb molta calma, per donar-los entenent en es seu dia qui som noltros. Veurem en Gelat a on s'ajeurà...».

Llavors, entorn al general Margallo, que comandava les tropes espanyoles, el setmanari es lamenta que «un dels morts fou el general Margallo: home valent i pundonorós. Diuen que se va fer matar.

I quan va ser mort diuen que se deia si havia desobeït ses ordes des Govern i si s'havia decidit atacar ets moros sense tenir gent abastament per a fer-los cara.

Lo cert és que aquesta mort va causar un gran dol i produí gran desànim dins tota Espanya. I també és lo cert que ets homes que ho entenen defensen es general Margallo i se fan forts que no sols era valent sinó que es estada sa victima des desencerts de qualcú...

En canvi si ets dies 27 i 28 ets moritos mos betcularen, es dia 30 noltros mos prengueren sa revenja i los començàrem a donar cànyom per llarg i a voler. Asseguren males llengües que ets nostros soldats, especialment es qui composen es batalló disciplinari de Melilla, en va fer carn de sobrassada d'ells i en matà més de cent...».