Mor a Torí Giuseppe Peano, matemàtic (Cunneo, Piemont, 1858), que començà la seva tasca investigadora dedicant-se a l'ampliació del sistema de símbols lògics. El 1889 publicava, en anglès, A Logical Exposition of the Principles of Geometry, en què era aplicada la lògica simbòlica als fonaments de les matemàtiques, i construí un sistema d'axiomes a partir dels conceptes, aleshores sense definir, de «zero», «número» i «el que hi segueix».
«Els axiomes de Peano,-com explica un especialista- és un conjunt d'aquests mitjançant els quals és possible definir el conjunt dels nombres naturals. Poden esser enunciats de la manera següent:
Primer): existeix un conjunt N, i dins d'aquest un element anomenat 1. Segon): existeix una aplicació S de N en N tal que 1 no és de la forma S (n) qualssevol que siguin de N. Tercer): L'únic subconjunt de N que conté 1 i que amb cada un dels seus elements n conté S (n), és el mateix N. Acceptats aquests axiomes és possible definir, a partir d'ells, un parell d'operacions i una relació d'ordre, de manera que el conjunt N es troba d'acord amb el que intuïtivament s'entén com el conjunt dels nombres naturals, amb les seves operacions de suma i de producte i la seva ordinació. Un cop definides en N les operacions i l'ordinació, l'aplicació S és la que a cada n hi fa correspondre n+1, és a dir, el nombre natural que el segueix. El tercer axioma es pot interpretar dient que un conjunt de nombres naturals que contengui 1 (el primer) i que amb cada número natural contengui el que segueix, necessàriament conté tots els nombres naturals».
Un poc complicat a simple vista però senzill després d'una demostració pràctica a la pissarra.
Peano abandonà les matemàtiques el 1903 per a dedicar-se a l'invent d'una llengua internacional, o almanco, comuna a tots els habitants de l'Europa de l'oest. Era quelcom semblant al llatí però sense la majoria d'inflexions. En digué «Interlengua» i sembla que la pot llegir fàcilment qualsevol que parli una llengua romànica i, també, sense gaire entrebancs, els qui parlen llengües teutones no gaire allunyades del romanç, cas de l'anglès.
Aquesta «Interlengua» ha tengut els seus seguidors i no manquen revistes especialitzades i altres publicacions que inclouen, entre les seves pàgines, articles escrits mitjançant «clau oberta» que només necessita un mínim de traducció.
Tanmateix tota resistència a la llengua anglesa com a vehicle universal d'enteniment és, ara com ara, inútil. Fins i tot les llengües més parlades, com el rus, el xinès o el castellà, resten en segon lloc quan es tracta de comunicació social, política, economia i ciència.
