Abril de 1931. Azaña és nomenat ministre de la Guerra en el govern de la Segona República espanyola, donant, així, compliment a la seva vocació política de sempre. Explica l'historiador Marcos Sanz que existí, segons Miquel Maura, un Azaña de triple personalitat: «El primer fou un símbol del rebuig vers tot i tots i aquest rebuig naixia de la convicció del personatge de sentir-se un geni incomprès i menyspreat. Sortia aquesta idea de la vida que havia portat fins aleshores. Ignor la casta de relacions que fins aquest moment freqüentà, però sé que la seva existència s'havia desenvolupat en el racó d'una cova de l'Administració de l'Estat, a no sé quina polsegosa oficina del Ministeri de Justícia i, també, com a expansió espiritual o intel·lectual, en algun indret de la rerecambra de l'Ateneu. L'Azaña que vaig conèixer el 1930 mancava del més elemental tracte amb la gent. Quan volia esser amable, era sec... Aquest primer Azaña resultava la quintaessència de la demagògia, que en ell era només verbal, però es traduïa en obres per part d'aquells que l'escoltaven i el seguien...».
Potser cap personatge de la història d'Espanya no ha estat, en el fons, més desconegut. Els seus contemporanis el consideraren savi, genial, tímid, agre, dogmàtic, intractable, grosser, pedant, eficaç... De tot plegat es desprenia que pocs o ningú l'haurien tractat íntimament, que només era vist d'una forma molt superficial.
No inspirava, el 1930, simpatia, ni provocava comprensió. El que sí és cert és que com a home seriós, que no regalava somriures, que semblava mancat del sentit de l'humor, per altra banda, tan necessari en els polítics, tenia molt desconcertats els homes del seu entorn. Frustració i amargura, esperança en lloc d'escepticisme, el feien esser com era. Però el 1931 hom en podia observar els símptomes, llegir els seus llibres de ben treballada prosa, cercar en els periòdics les seves raonades i contundents opinions que el qualificaren com a «home d'amples perspectives...».
La dreta el veia amb odi, respecte i temor. Els intel·lectuals, com el mestre de les idees clares i el realisme absolut. L'esquerra, com l'home útil que no té por de res... La seva biografia, fins al moment de la seva vida pública al cap del Ministeri de la Guerra, fou més aviat grisa; la seva infantesa i adolescència, sense pena ni glòria. Alcalá, El Escorial, Madrid com a testimoni de la seva maduresa professional, els seus viatges a París i els seus contactes amb Europa, 1880 a 1940 o el fil de vida d'uns seixanta anys d'aquell que els falangistes, a la revista infantiFlechas y Pelayos, definien com «el calvo cuatro ojos» i «el tío de las verrugas...». Sí. Azaña, el president de la República, de 1936 a 1939, fou un gran desconegut.
