«Una nit em trobava assegut en el meu laboratori; la Lluna s'aixecava d'entre les aigües de la mar; em mancava llum per a la meva feina, em trobava dubtós entre abandonar la tasca o accelerar-ne l'acabament. Mentre romania allà assegut, vaig començar a reflexionar sobre els efectes del que estava fent. Tres anys abans em dedicava a la mateixa experiència, creant un monstre el salvatgisme del qual desolà el meu cor, omplint-lo per sempre de penediments. I després d'allò estava disposat a formar un altre engendrament, el caràcter del qual m'era encara desconegut. Aquella criatura, que amb el cos incomplet jo tenia al davant de mi, podia esser milions de vegades més terrible que el seu espòs, trobant com ell complaença en el crim i en la destrucció. Ell havia promès allunyar-se dels homes i amagar-se en els deserts; però ella no havia prestat igual jurament i un cop dotada de la facultat de pensar i de lliure decisió podia negar-se a complir un pacte fet abans de la seva creació. Hi havia, fins i tot, la possibilitat que els dos monstres s'odiassin mútuament. La primera bèstia per mi creada odiava la seva deformitat; però no l'odiaria molt més en veure-la reflectida, punt per punt, en la seva companyona...?»
Qui això escrivia era Mary Wollstonecraft Shelley (Londres, 1797-1851), abans anomenada Mary Godwin. Era filla de la feminista Wollstonecraft, una de les primeres defensores dels drets de la dona, i del filòsof racionalista William Godwin. S'havia casat el 1816 amb el poeta, també britànic, Percy Bysshe Shelley. Durant unes vacances d'estiu a Ginebra, en el decurs d'una petita festa d'amics artistes i escriptors, el poeta Lord Byron proposà a la resta dels convidats que cadascú escrivís un conte de por. Ella tingué l'original idea del monstre de Frankenstein, el mite de l'home creador que és castigat per la seva gosadia. Mary només tenia en el moment de redactar la novel·la vint-i-un anys i tanmateix la seva obra ha estat considerada com un dels clàssics de la literatura universal i ha servit d'argument a nombroses pel·lícules. Com és lògic, els romàntics no oblidaven la mitologia clàssica i Mary Shelley, que titulà el seu llibre: Frankenstein o el modern Prometeu, adaptà la seva idea a les antigues creences de Grècia. Prometeu era el déu o geni del foc, iniciador de la primera civilització humana. Després d'haver format l'home amb fang de la terra, el volgué animar i per a tal propòsit robà el foc del cel. Júpiter, per a castigar-lo se serví de Pandora, és a dir de la primera dona, creada per Vulcà. Júpiter li regalà una capsa on hi havia, tancats, tots els mals i la diposità en terra, vora el primer home, Epimeteu, que prengué Pandora per esposa. Epimeteu obrí la capsa fatal i posà, així, en llibertat, totes les dissorts, deixant només l'esperança en el fons d'aquella hermètica clausura.
