El bosc de Sherwood existeix encara, però reduït. No aquella selva del segle XIII. També trobam dempeus el castell de Nottingham i al davant d'aquesta fortalesa hi podem contemplar l'estàtua que representa el gran heroi anglès, Robin Hood, aquell que tenia ull de falcó i allà on posava l'ull, posava la fletxa. Si seguim la nostra excursió per aquells paratges i ens dirigim al nord, podrem visitar les ruïnes de l'abadia de Kirklees i la tomba del famós personatge, dins la possessió de sir John Ermitage, coberta per una làpida que diu: «Aquí dorm Robert, comte de Huntington. Conegut per la gent com a Robin Heud, no n'hi ha hagut cap de tan brau com ell...»
No és necessari recordar, doncs, les gestes de Robin Hood. Bé se n'ha parlat com a conseqüència de les diferents versions cinematogràfiques sobre el tema, des del cinema mut al dels nostres dies, representat per Douglas Fairbanks, Errol Flynn o Sean Connery. Habitant dels boscos amb la seva colla de camarades, enemic dels normands, saltejador de camins, bandoler generós, patriota fidel a Ricard Cor de Lleó...
Anem doncs a la notícia de la seva mort. Així ho conta el gran amic, que en pau descansi, l'escriptor Néstor Luján: «Tenia cinquanta-sis anys quan es va sentir atacat per una dolorosa malaltia, segurament reumàtica, que l'obligava a restar dins una semiinvalidesa. La seva esposa Matilda (Marian) ja havia mort anys enrera, i per tal d'evitar la trista experiència de restar invàlid per sempre, es dirigí al convent de Kirklees, habitat per monges benedictines, l'abadessa de les quals, Elisabet de Stayton, tenia gran fama de guaridora. Com és natural, les monges es varen alarman fora mida amb l'arribada d'aquell malalt, però l'abadessa les tranquil·litzà dient que havia congriat l'astuta manera d'acabar per sempre amb el famós bandit. Li receptà una sagnia com l'únic remei que el podia salvar. Mentre duràs el tractament tots els homes que l'acompanyaven havien d'abandonar la cambra i ella mateixa duria a terme l'operació. El guariment fou molt pecial, ja que va tenir el pacient dessagnant-se durant dia i mig, després de la qual cosa, Elisabet, creient-se haver guanyat el cel, anà a la capella a fer les seves pregàries per l'ànima pecadora de la seva víctima. Els amics de Robin es posaren nerviosos i decidiren, finalment, entrar a la cel·la de l'abadessa, on tobaren Robin moribund. Demanà aleshores el seu arc i una fletxa. Tibà amb dificultat la corda i disparà a través de la finestra la darrera sageta, que es clavà en un roure a pocs metres de distància...»
Significà que l'havien de sepultar allà on havia caigut la fletxa, i sobre aquest particular hi ha una antiga balada que diu:
«Posaràs verda gespa/ sota el meu cap, i faràs que als meus peus/ verda gespa creixi,/ El meu arc ajagut/ posau ben a prop,/ i forma ma tomba/ de sorra i herba,/ Fés gran la fossa/ perquè en la terra, /sobre la blana gespa/ pugui bé dormir;/ I quan sia mort, / el món ho sàpiga:/ que amb el seu arc dorm/ Robin sota terra».
