No és la primera vegada que des d'aquesta pàgina atacam la misogínia, la gran mentida de gènere que al llarg de segles ha augmentat amb idees, llibres, cançons i burles la injustícia secular.
Val a dir això perquè en aquestes dates del 1526, Gonzalo Fernández de Oviedo, cronista de Carles V, i batle de Santo Domingo, treia de la impremta la seva obra cabdal, Historia Natural de las Indias i en la tercera part de l'obra mostrava la seva misogínia, ben mereixedora de rebuig i no dels aplaudiments que rebé a la Cort. Fernández de Oviedo visqué de 1478 a 1557. Posà en la seva escriptura un joc popular, les F misògines, que ja tingueren moltes versions posteriors, en els segles XVI i XVII, ja en forma de poemes o de cobles. Era aquest un personatge madrileny, de llinatge asturià, que havent figurat entre els forces que conqueriren Granada, fou després patge del príncep Don Juan i va estar a les guerres d'Itàlia amb el Gran Capitán. Llavors, el 1513 era destinat a les Índies, on va dur a terme missions d'una certa importància.
Doncs bé, aquest individu escriu: «El pitjor és que decidí que estava enamorat; fou d'una vella i molt lletja femella i de mala gràcia en la qual s'ajuntaven les quatre F, que a tals dones se sol atribuïr, i, a ell, la cinquena F per manca de cervellet. Aquestes quatre F que trobam en un cançoner de 1628 vénen a dir:
«Restaré ben enganyada,/ però en res et millores,/ que som pobra i la que tries/ serà freda, flaca i fluixa».
A tan satírica glosa s'hi ajuntarà ben prest el nom propi Francesca, que serveix per augmentar el nombre de les F. Tal volta perquè Francesca era un dels noms més comuns en aquella època, aquí a les Balears i també a la Península. Com explica l'historiador Vargas, Lope de Vega, en la seva obra La celosa de sí misma augmenta a set les F i ja Francesca és, aleshores, una mena d'insult. Així fa dir a un dels seus personatges: «Aquesta és mà i no l'altra/ flegmàtica, fluixa, freda,/ fràgil, fotral, folla,/ fera, fregadora i Francesca...» Per alguna raó, Lope de Vega canvià la seva crítica i, així, en la seva comèdia La esclava de su galán feia dir a una tal Elena, sevillana:
«Posau les mans ben quietes,/ que som un poc aspra;/ i amb les nou F de Francesca,/ fe, finor, fermesa i fortalesa,/ som tota junta una muntanya d'aspror...»
Aquests jocs de lletres s'aplicaven també als homes enamorats i als amants gelosos. Als primer els corresponia la S i als segons, com a les dones, la F. Per això deia una altra glosa popular renaixentista: «Quatre S componen/ amor perfecte: ser sol·lícit,/ savi/ sol i secret; qui gelosia pateix/ de ferotge, flac i fàcil té les F». Al marit li corresponien quatre C, això és, casolà, callat, comprensiu i continent. I segons un llibre de 1536, publicat a Roma, Le dieci Tavole de Proverbi, les quatre S de l'enamorat són expressades d'aquesta manera: «Quatro S vuol amor: Savio, Solo, Sollicito, Secreto».
