El rei és malalt de mort. Aquesta notícia s'escampa per tot l'Estat, malgrat que els portaveus d'El Pardo callen. No convé al Govern fer públic el greu perill que corre la vida del monarca. Són distribuïts uns fulls informatius que pretenen evitar l'alarma. El de tal dia com avui diu el següent: «Sa majestat el rei, que Déu guardi, continua en el reial lloc d'El Pardo, sense novetat en la seva important salut. D'igual benefici gaudeix en aquesta Cort sa majestat la reina i la reial família».

Però és tot una gran mentida. Conta Romanones:
«Aquella nit del 24 s'imposà a la reina el martiri d'assistir a la funció del Teatre Reial a la mateixa hora que, atacat de disnea, gemegava en el llit el seu espòs. Mans fidels però mercenàries netejaven la freda suor que li cobria el front, l'incorporaven en els atacs de tossina i li donaven les drogues que li havien de proporcionar un alleugeriment momentani, mentre dona Maria Cristina havia de restar a la llotja règia i s'esforçava que el seu rostre no mostràs immensa pena. Ella havia volgut acudir al capçal del malalt; Cánovas, inflexible, s'hi oposà, un gest que la regent no podria oblidar mai. La por de la mort, portada a un grau mal d'entendre, dominava tothom a Palau; es creia, estúpidament, que negar l'existència de la malaltia era el mateix que tancar la porta a la mort, al davant de la qual totes les portes són sempre obertes. El rei, amb la seva muller, amb mare, amb filles, amb germanes, es moria en El Pardo com hom es pot morir a l'hospital, enmig d'una soledat completa, i tan lluny portaren el secret que fins a l'apropament de l'agonia, no li posaren confessor, puix que el clergue només va tenir temps d'administrar-li els sants olis. Així entregà la seva ànima a Déu sa majestat...»

Era ja el migdia quan La Gaceta informava dels fets. El rei havia mort a les nou i quaranta-cinc minuts. Cánovas estava molt a prop del cadàver, al costat de la reina, i demanà parlar amb ella.

La reina el rebutjà, puix que havia de plorar pel seu marit. Hi insistí Cánovas: «Senyora, em veig obligat a demanar-li que m'escolti només un instant...»

Ella enfadada digué: «No estic per vós ni per ningú!»

El polític i cap del Govern no es donà per vençut: «Senyora, no podem perdre un minut. Es necessari complir amb la Constitució».

Al davant d'aquella actitud tan decidida, la vídua es decantà uns moments del cadàver i, aleshores, Cánovas li digué:

-Senyora, vossa majestat, en virtut de la Constitució, és ja l'encarregada de regir els destins d'Espanya i jo estic obligat a cessar en les meves funcions, presentant-vos la dimissió de tot el Govern».

Començava així una altra llarga i trista etapa (guerra de Cuba i les Filipines, venda de les illes Guam, Marianas i Carolinas, crisi econòmica, guerra a Melilla i moviments obrers) que augmentaria el nostre desprestigi internacional.