Un tal Carter Mulford publica en la col·lecció de postguerra Novelas del Oeste, una novel·la titulada El Coyote, on apareix un personatge emmascarat i justicier que va seguint les petjades d'aquell «Zorro» cinematogràfic per tot Califòrmia, emulant els seus cops d'espasa amb trets de colt. Però rere Carter Mulford es troba José Mallorquí Figuerola, traductor i escriptor barceloní que demostrarà en pocs anys esser un dels autors més populars de la literatura dita, aleshores, de quiosc. El gran èxit d'aquell Coyote li farà encetar una col·lecció pròpia, inaugurada el setembre del 1944. Èxit rere èxit, aquelles entregues no trigaran a pujar fins a les cent novel·les o episodis el febrer del 1950. Ho celebra un número extraordinari, amb la novel·la El Diablo, Murrieta y El Coyote, amb les famoses il·lustracions de Botet, grata memòria d'un fantàstic dibuixant, i una segona part dedicada a les màximes o consideracions filosòfiques de Don Cesar, l'altre «ego» del Coyote: «Quan vull anar aviat no m'he de fixar si el cotxe que he de fer servir per al viatge és lleuger o té els cubs de les rodes ben engreixats. Abans de res, haig d'observar com són els cavalls que han d'estirar el carruatge. Tenen nervi, valor, resistència i ganes de córrer? Si és així, qualsevol altre detall m'importa poc, ja que ha d'anar més ràpid un carretot estirat per cavalls, que el més lleuger dels cotxes mogut per una junta de bous».

«Per això mateix: millors fruits donarà una mala terra a cura d'un bon pagès que el més generós dels camps a càrrec d'un ociós».

I aquesta altra:
«Quan et diguin que el temps canvia no t'ho creguis. El temps és sempre el mateix. L'estiu fa calor i l'hivern fa fred. Som els humans els qui introduïm canvis distintius en el temps; per això l'estiu de fa set anys (1864) quan es lluitava a Virgínia no s'assemblava gens a l'estiu darrer, quan a Virgínia es caçaven guineus o es preparava pernil fumat».

«La Llei, tinent, és com una teranyina: només serveix per a caçar mosques, mosquits, papallones, arnes i unes quantes bestioles més. De res no serveix contra les milanes o els voltors. Per això, quan em molesta algun... mosquit, vaig a cercar la Llei. Si en canvi veig sobre el meu cap un voltor he de córrer a la carnisseria més propera, comprar un bon tros de carn i oferir-lo a l'ocellot, estalviant-li així la molèstia d'escorxar-me».

Curiós personatge, i més quan diu: «L'odi és patrimoni dels febles. Els forts no el coneixen perquè no han d'odiar ningú, ja que poden vèncer i humiliar tots els seus enemics. Aquell que no pot imposar la seva voluntat, o sia, el feble, és el que odia, ja que no pot fer altra cosa».

I aquest altre pensament no és menys gràfic:
«Aquell que viu en aquesta època i vol creure que s'ha de comportar com si visqués en el passat, li passa el mateix que el qui mira cap al darrere i camina cap al davant: Acabarà xocant i trencant-se el cap».