Charles Dickens, el gran novel·lista britànic (Porsmouth, 1812-Gadshill, Kent, 1870), que tingué una infantesa i una joventut molt dissortades, marcades per la misèria, bona part de la font inesgotable de les seves narracions urbanes, publicava en aquestes dates la seva magnífica obra Les Aventures d'Oliver Twist, un best seller de tots els temps i la seva novel·la més coneguda, juntament amb la novel·leta Conte de Nada, publicada el 1843. La cinematografia ha recreat moltes de les seves històries i ell ens ha sabut transmetre, millor que ningú, com era la vida marginal en una gran ciutat (Londres) amb les seves gegantines bosses de pobresa i la foscor immensa dels seus edificis, tot això al segle XIX, quan l'anomenada «Revolució Industrial» convertia en obrers els infants dels pobres, des dels sis anys en endavant. Totes les capitals europees, grans i petites, tenien alguna cosa d'aquell Londres de Dickens, més o menys industrialitzades. Tot això es traduïa en habitatges petits, estrets, mal il·luminats i ventilats, on els nins passaven de la fosca de les mines i les fàbriques a l'obscuritat de ca seva. En resum, una nit quasi eterna, sense dissabtes ni diumenges en la majoria dels casos. Racons que Dickens pogué compartir amb altres autors, com Conan Doyle o Ponson du Terrail: «El número 3 del carreró de Lauriston Garden oferia un aspecte tètric i amenaçador. Era una de les quatre cases un poc més arraconades, dues de les quals estaven habitades i les altres dues buides. Aquestes darreres miraven per tres fileres de malencòliques finestres inexpressives, nues i tristes, llevat d'alguna que portava el rètol de «Per llogar» que s'estenia com una cascada sobre els lleganyosos vidres...».
És una de tantes descripcions. Trobarem a Palma, en el centre antic, nombrosos edificis plurifamiliars de l'època que conserven les evocatives estructures de les cases de la petita burgesia que contrastava amb aquella massa obrera, cases amb els anys marcats sobre la porta principal i que pertanyen també als de la vida de Dickens, 1855, 1863, 1870, etc. Però sense sortir d'aquesta escenografia hi ha quelcom encara més evocatiu i és la ruta que jo anomenaria dels «carrerons foscos», un itinerari que us convit a fer pels següents punts ciutadans: «Carrer del Forn: És un carreró sense sortida o carrer que no passa, en el carrer dels Hostals, entre les cantonades dels carrers Miracle i can Espanyol».
«Carrer Veïnat», un altre cul de sac, en el carrer de la Peixateria Vella, entre els caps de cantó dels cèntrics carrers Jaume II i Colom».
«Carrer de can Conrado, igualment sense sortida, amb habitatges de subsòl i d'altres que semblen oblidats en el XIX, situat en el carrer del Sol, entre les cantonades Criança i Pelleteria».
«El carrer Travessa, que des del carrer de les Monges, per passatge totalment cobert, ens porta a la placeta Marquès de Palmer i que ens crida bé l'atenció per les seves estructures metàl·liques».
«El carrer de Port Fangós, amb entrada pel carrer de Sant Nicolau, encara que ben restaurat i havent recobrat llum».
«El carrer d'Alaró, amb entrada pel carrer de la Mercè, entre els de Quartereta i Sindicat».
«El carrer de can Salelles, amb entrada pel carrer de la Pietat i sortida per la part vella de l'Hospital General».
I, finalment, el carrer Estret de Sant Nicolau, des del carrer del mateix sant a la plaça del Mercat, una via no apta per a claustrofòbics.
