lluvia ligera
  • Màx: 30°
  • Mín: 25°
30°

Una Constitució federal (1873)

Després de l'assassinat de Prim i l'abdicació, el 1873, del rei Amadeu de Savoia, els «pares de la pàtria» proclamaren la República. per a la qual es redactava un projecte de Constitució que reorganitzava el país de forma federal. Ja abans d'aquest document hi havia hagut altres textos constitucionals, de vegades contraposats. És el cas del Partit progressista, que havia fet la seva pròpia Constitució tal dia com avui, sota la direcció de Baldomero Espartero, el general que propugnava aquella ideologia. Per altra banda, i paral·lelament, el Partit moderat, amb el suport del general Narváez, l'Espadón de Loja, redactava també la seva. Però ambdues constitucions, que tenien en comú la base de la Pepa, del 1812, presentaven enfrontades diferències, de manera que en fou redactada una tercera, intermèdia, que el juny del 1869 establia la monarquia liberal, el sufragi universal i tot un seguit de llibertats, drets i garanties polítiques individuals. El desprestigi d'Isabel II, exiliada per la revolució del 68, havia duit un jove monarca italià al tron, però fou de breu durada. Així que tanmateix s'anà a la República i d'entre les castes de república, a la federal, això volia dir sistema de Govern d'una confederació d'estats autònoms que en els afers d'interès general resten subjectes a les decisions d'una autoritat central. En el seu primer article, aquella Constitució deia:

«Componen la Nació espanyola els Estats d'Andalusia Alta, Andalusia Baixa, Aragó, Astúries, Balears, Canàries, Castella la Nova, Castella la Vella, Catalunya, Cuba, Extremadura, Galícia, Múrcia, Navarra, Puerto Rico, València i Regions basques...»

També es declarava que «aquests Estats podran conservar les actuals províncies o modificar-les, segons les seves necessitats territorials».

La influència nord-americana es deixava notar en aquests textos.

El seu principal inspirador, Pi i Margall, hi afegí els «Territoris», és a dir, les Filipines, Fernando Poo, Annobón, Corisco i els establiments d'Àfrica. S'hi feia constar alhora que aquests territoris, «a mesura que els seus progressos sien una realitat, s'elevaran al grau d'Estats pels poders públics...»

Quedava lluny aquesta lletra de la realitat social de l'Espanya del segle XIX, una potència de tercera sense gens de visió de futur per art d'una classe aristocràtica de terratinents i d'una burgesia poc democràtica que s'estimaven més la situació anterior. Homes com Pi i Margall anaven un segle per davant de la seva pròpia època, un poble majoritàriament analfabet que quasi res de tot allò podia comprendre. Hauria pogut esser aquell federalisme la solució a molts dels mals que arrossegava el país. Potser hauira evitat la guerra hispanoamericana, hauria promogut la Revolució industrial, hauria facilitat aliances amb les potències més avançades del moment... i potser, aturat, d'alguna manera, els conflictes interregionals, reduint l'endèmica i corrupta Administració central. Però res no estava prou madur i les coses no foren així com la perspectiva actual hauria volgut.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.